Es llicencià en filosofia a la Universitat de Barcelona l’any 1930. Posteriorment fou professor a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a l’Institut de Cultura de la Dona. El 1932 obtingué una plaça de professor de lògica, psicologia i història de la literatura a l’institut d’Olot i el 1934 ingressà com a professor a la Institució Escolar Sibiuda de Barcelona. Col·laborà amb articles, entre altres, al setmanari Abril (1941-34), d’ERC, a l’avantguardista Hèlix (1929-30) i Mirador (1933). Militant d’ERC, fou secretari de la Unió de Rabassaires.
El 1934 viatjà a l’URSS i posteriorment s’afilià al PSUC. Durant la guerra civil del 1936-39 fou capità d’infanteria. Exiliat aquest darrer any a França, el 1941 s’establí definitivament a Caracas on, després d’impartir classes de filosofia a la universitat, el 1944 fou contractat per la companyia cinematogràfica Filmadora Independiente, per a la qual treballà. En 1957 representà aquesta empresa a Mèxic, on produí una vintena de pel·lícules fins que retornà el 1963 a Veneçuela en nacionalitzar el govern mexicà la indústria cinematogràfica. Cofundador del Centre Català de Caracas (1945), en fou president de 1973 a 1975 i president i secretari del Patronat de Cultura Terra Ferma (1965-72), dependent d’aquesta entitat, de la qual publicà la crònica El Centre Català en les seves noces d’or (1970).
Escriptor incisiu, sovint iconoclasta i amb un gran domini del llenguatge, el 1937 publicà la novel·la La ben nascuda, rèplica popular a La ben plantada d’Eugeni d’Ors, que el 1958 amplià i modificà. Posteriorment escriví els assaigs Servidumbre y grandeza de la filosofia (1949), Com han estat i com som els catalans (1968), en el qual qüestiona el model psicològic col·lectiu proposat per Josep Ferrater i Mora a Les formes de vida catalana i també el d’altres autors; Catalunya, poble dissortat. Els catalans, gent sortosa (1974, premiat als Jocs Florals de Caracas), Josep Robreño. El nou concepte de la Renaixença (1981) i L’hegemonia vilafranquina en l’hegemonia catalana (1984). A títol pòstum, foren editats l’obra teatral Josep Massa i Maria Poc detectius privats: doble crim en el gresol de l’exili: comèdia policíaca en dos temps desiguals i un pròleg (1986) i el 2005 Catalunya des de l’esquerra.
En morir, feu donació de la seva biblioteca particular al Centre Català de Caracas, base de la biblioteca de l’entitat, i que rep el seu nom.