Fill de Roger de Lauria i de Bella d’Amichi, dida i dama de Constança de Sicília; amb la seva mare, acompanyà la princesa a la cort de Jaume I quan aquesta es casà amb l’infant Pere (a Montpeller, el 1262).
Acompanyà aquest a Toledo i a Madrid (1269). Jaume I li donà, conjuntament amb la seva mare, la vall de Seta, prop de Cocentaina (1270), amb la condició de residir al Regne de València. L’infant procurà el seu casament amb Margarida Lancia, i el feu cavaller (1273). Jaume I el nomenà alcaid de Cocentaina, i li encarregà el repoblament del lloc (1276).
Pere II, ja rei, li donà facultat per a nomenar oficials a Cocentaina i a Alcoi; després el feu substitut del procurador general de València (1278). Acompanyà el rei a la campanya africana (1282), i més tard a Sicília. Fou un dels quaranta cavallers que signaren el pacte de desafiament entre el rei i Carles I de Nàpols. Nomenat almirall de la flota catalana (1283), romangué a Sicília amb la reina Constança i els seus fills. El mateix any obtingué la victòria contra els angevins a Malta, illa que els catalans ocuparen. Triomfà igualment dels vaixells angevins al golf de Nàpols, i hi feu presoner el príncep de Salern, enviat després a Catalunya, i aconseguí l’alliberament de Beatriu, germana de la reina Constança, presonera dels napolitans (1284).
Continuà col·laborant en les campanyes de l’infant Jaume al migdia d’Itàlia, i feu una expedició a l’illa de Gerba, antiga possessió siciliana ocupada pels tunisencs; anys després (1289), el rei Alfons II li’n donà la investidura com a senyor. Entaulada la lluita contra els francesos a Catalunya, Pere II el cridà, i ell, amb el seu estol, protagonitzà una altra ressonant victòria, a les illes Formigues, seguida de l’ocupació de Roses i Cadaqués. Per terra atacà els francesos en la retirada fins al coll de Panissars (1285).
Armes de Roger de Lloria
Enviat a Mallorca en ajut de l’infant Alfons, successivament, en esdevenir rei, aquest li encarregà de portar a Sicília la notícia de la mort del rei Pere. Assistí a la coronació de Jaume com a rei de Sicília (1286), i rebé d’aquest la promesa de defensar el regne del seu germà Alfons contra qualsevol enemic. De retorn, feu una incursió a Provença, i tot seguit emprengué una sèrie d’accions a les mars de Sicília, que portaren a la presa d’Agosta (1287). Mostrant una gran estratègia, obtingué una nova victòria naval a Nàpols, la qual donà lloc a una treva amb els francesos, cosa que inquietà els sicilians, fins que aquests signaren una altra treva, a Gaeta (1289). Feu noves incursions, pel nord d’Àfrica, i tornà a Catalunya, on morí aviat el rei Alfons (1291). El mateix any, l’almirall, que havia anat a Sicília per tal d’acompanyar Jaume II a Catalunya-Aragó per coronar-se’n rei, es casà, en segones noces, amb Saurina d’Entença, i rebé en feu la vila de Cocentaina i en franc alou la d’Alcoi.
La proximitat dels seus dominis amb els de Bernat de Sarrià fou causa d’una aferrissada enemistat entre els dos cavallers. Assistí a les vistes del rei amb Sanç IV de Castella, on es pactà el matrimoni d’aquell amb la infanta Isabel. En unes festes a Calataiud, Roger vencé en un torneig el cavaller murcià Berenguer Arnau d’Algera. Jaume II l’envià a Sicília per a defensar l’illa, que governava l’infant Frederic com a lloctinent. Recuperà Cotrone, a Calàbria, i portà la lluita a les illes gregues (1292). Els mercaders catalans de Constantinoble sofriren les represàlies dels bizantins i hagueren d’ésser indemnitzats per Roger mateix.
Intervingué, amb Frederic, en les negociacions que portaren a la pau d’Anagni (1295), però no compartí la idea de Bonifaci VIII i de Jaume II que acordaven la cessió de Sicília a la Santa Seu, i restà fidel a Frederic, proclamat rei pels sicilians (1296). Per ell efectuà noves campanyes a Calàbria, però després aparegueren discrepàncies entre ells. Arrestat, aconseguí de fugir i retrobà Jaume II a Roma, on fou fet vicealmirall de l’Església (1297). Acompanyà el rei a Múrcia. El seu nebot Joan de Lloria fou pres pels sicilians i fou executat a Messina. L’almirall, com a revenja, organitzà una nova lluita i els vencé al cap d’Orlando (1299) i a Ponça, on feu presoner l’almirall de Sicília, Corrado Doria (1301).
Tomba de Roger de Lloria, als peus del sepulcre de Pere el Gran, al monestir de Santes Creus
© Fototeca.cat
Signada la pau de Caltabellotta (1302), que li permeté de recuperar les possessions de Sicília que tenia confiscades, es retirà al Regne de València. El rei li havia donat en alou els llocs de Calp i Altea (1297), una de les causes del litigi amb Sarrià, i adquirí les possessions que havien estat de l’infant Pere, germà del rei. Intentà d’organitzar una croada a Terra Santa, que no tingué efecte (1303); els seus soldats passaren a la Companyia Catalana d’Orient. Els sarraïns li assetjaren Cocentaina i la incendiaren (1303). Frederic II li feu presentar a Jaume II uns capítols per tal d’organitzar la conquesta de Romania (1304). Tingué una qüestió amb Guillem d’Entença per la possessió de Tivissa, obligada per aquest en garantia d’un préstec que Roger li havia fet. Fou soterrat a Santes Creus, als peus del sepulcre de Pere el Gran.