Ocupa la plataforma estructural vindoboniana que recolza en el massís de Randa i acaba a la mar amb una costa d’espadats, aixecada a 100-200 m alt. entre les conques al·luvials de les hortes de Sant Jordi (Palma ) i la de Campos. La costa s’estén al sector de llevant de la badia de Palma, des de s’Arenal fins al cap Blanc, i continua vers l’est (puntes de Capocorb i Plana), fins després de s’Estanyol. Hi predominen els sòls pobres de terra rossa, d’una escassa potència i amb encrostaments calcaris que sovint afloren a la superfície. Els torrents s’encaixen als marges de la plataforma terciària i formen barrancs, com els que donen al prat de Sant Jordi, i cales, com la cala Pi i la que aprofita el port de s’Arenal. Els recursos edàfics, pobres, i la situació, a la zona subàrida de l’illa, originen una formació vegetal de garriga típica de sa Marina i limiten les possibilitats agrícoles.
La terra conreada (20.654 ha) representa només el 66,9% del municipi, i solament 18 ha són de regadiu; el secà és dedicat a cereals, ametllers, garrofers, figueres, arbres fruiters i vinya. Les terres útils no conreades són ocupades per la garriga, les pinedes i els alzinars. La ramaderia és complementària de les activitats agrícoles; es destaca el bestiar oví (4.313 caps), el boví (1.614 caps), el porcí (2.650 caps) i l’aviram (1.000 caps). La caça és abundant, i el lloguer de les caceres és una important font d’ingressos. El 76,4% del territori és explotat directament pels propietaris. El sistema de rotes, utilitzat principalment al segle XIX, com a conseqüència de la forta pressió demogràfica, creà un subproletariat agrícola i, a la vegada, deixà traces en el paisatge agrari, amb nombroses barraques de roter que avui es conserven. Sobre les dunes quaternàries i pliocèniques s’exploten nombroses pedreres de marès i arena, avui mecanitzades, a les quals la construcció, impulsada pel turisme, ha donat una gran activitat; són als voltants de s’Arenal, a Galdent i a son Mulet. Les pedreres de la costa, explotades des del segle XIV, fa temps que són abandonades, i configuren un paisatge costaner característic. La indústria te gran importància: hi ha empreses alimentàries, tèxtils, de confecció, de la fusta i metal·lúrgiques, però les més importants són les de sabates i d’articles de pell (22 empreses amb 871 treballadors, l’any 1977). Aquesta activitat té arrels tradicionals, però la mecanització de la producció data dels anys de la Primera Guerra Mundial.
Les activitats turístiques tenen una especial importància (12.445 places el 1985), especialment al nucli de s'Arenal, dins el complex turístic de la Platja de Palma, el més important de Mallorca. Altres urbanitzacions han anat ocupant la costa, sense que els espadats hi hagin estat obstacle: Son Veri, Son Granada, Cala Blava, Cala Pi, Cala Vallgornera i la costa entre el cap Enderrocat i el de Regana. Són llocs de segona residència. Un nucli d’estiueig tradicional és el de s’ Estanyol.
El municipi té una demografia creixent, amb un important contingent d’immigrants. La ciutat (9.206 h agl i 339 h diss [1981], llucmajorencs o llucmajorers; 143 m alt.) és a l’encreuament dels camins que uneixen Palma amb els municipis del SE i el que enllaça la marina amb el pla de Mallorca. L’actual església parroquial de Sant Miquel és un gran edifici construït a partir del 1781, al mateix indret on havia estat bastida una nova església el 1386 (la primitiva fou dedicada a casa del consell i a hospici). Al segle XIV fou planificat l’urbanisme de la vila emmarcada en l’anomenat Quadrat (carrers de Jaume II, del Convent, Vall i Major). El nucli urbà s’ha estès en direcció als camins que van a Palma, Algaida i Campos, i sobretot vers l’estació del ferrocarril, instal·lat el 1914 i suprimit posteriorment. Aquest eixample, que coincideix amb la industrialització, és ocupat sobretot per fàbriques.
Llucmajor té l’origen en una alqueria del districte de Montuïri que en el Repartiment fou donada a Ramon Santmartí i que Jaume II, en la seva política organitzadora del territori insular, fundà com a vila el 1300 (el títol de ciutat li fou concedit el 1916), amb el terme més extens de l’illa. El 1349, al camp de sa Batalla, tingué lloc la famosa batalla de Llucmajor, on morí Jaume III de Mallorca. A partir del segle XVI la població hagué de suportar les freqüents incursions dels pirates turcs i berbers, i hom bastí nombroses torres a la costa. El 1546 li fou concedit definitivament el privilegi de celebrar fira (29 de setembre) i mercat (els diumenges). A la fi del segle XVI fou decidida la instal·lació del convent de franciscans observants, que s’establí a l’indret actual el 1608; expulsats el 1835 amb la desamortització, el 1839 hi fou fundat l’orde de terciaris regulars franciscans. L’actual casa de la ciutat data del 1880. Amb l’entrada de la fil·loxera, a la fi del segle XIX, la vinya fou substituïda pels ametllers. La industrialització permeté una renovació de la força d’un moviment obrer encapçalat pels socialistes i que girà entorn de la societat La Recompensa del Trabajo i la cooperativa La Nueva Vida. El municipi comprèn, a més, el santuari de Gràcia, prop de Randa, el poblat prehistòric de Capocorb Vell, la colònia de Son Mendívil i l’antiga residència trinitària de cas Frares.