Un dels promotors del Modernisme, la seva actitud independent li valgué la pèrdua de la càtedra a l’Institut Catholique (1893) i l’excomunió (1908). Els seus estudis bíblics l’assenyalaren com un dels exegetes més capaços del seu temps. Amb L’Évangile et l’Église esbossà una nova apologètica del catolicisme, que, tot i l’entusiasme provocat, fou condemnada. D’aquí arrencà una actitud més polèmica: Religion d’Israël (1901), Les Évangiles Synoptiques (1907-09). Un cop excomunicat, es dedicà a la problemàtica de la religió, i radicalitzà la seva visió del cristianisme: La naissance du Christianisme (1933), La morale humaine (1923).