De família menestral, estudià a l’acadèmia de Sant Carles, on a quinze anys guanyà el primer premi de la primera classe de pintura. L’any 1789 fou pensionat per l’Acadèmia per anar a Madrid a estudiar a l’acadèmia de San Fernando. Allà tingué com a principal mestre el valencià Marià Salvador Maella, professor influent, que li transmeté l’estil de Mengs. Tornà a València el 1794, i, amb la seva precocitat habitual, fou nomenat successivament acadèmic de mèrit, tinent de director i director de pintura de l’Acadèmia de Sant Carles (1801). L’any següent fou nomenat —a títol nominal— pintor de cambra, arran de la visita de Carles IV a València. Acabada la guerra del Francès, Ferran VII el confirmà en el càrrec de pintor oficial de la cort, ara amb caràcter efectiu, a causa de l’allunyament de Goya. Durant aquests anys féu compatible una fecunda producció pictòrica amb càrrecs oficials —fou director del Museo del Prado i professor de dibuix de la reina Maria Isabel de Bragança i d’Isabel II— i acadèmics, com a membre de les acadèmies de Madrid, València, Saragossa i Roma. Conreà el tema religiós en olis d’un escàs interès, i la història i l’al·legoria en unes grans composicions al fresc, entre les quals sobresurten la que representa Carles III posant el seu orde sota el patrocini de la Immaculada i la que decora una sala de la Casa del Vestuari de València. La seva especialitat fou, però, el retrat, gènere en què es distingí pel rigor formal i la precisió del dibuix, malgrat la manca de tensió dels personatges retratats per ell. El perjudicà també el fatigós tractament concedit als detalls d’indumentària i l’ús d’una coloració una mica agra, resultant de l’excessiu ús de tonalitats càlides. Tot i així, és el pintor més representatiu de l’Espanya de Ferran VII, inclòs Goya, precursor d’un art nou el geni del qual, per la seva proximitat cronològica, ha perjudicat l’obra de López. Entre les seves obres principals destaquen Els Reis Catòlics rebent els ambaixadors del soldà del Marroc, el retrat del gravador Don Manuel Montfort, el del general Don Ventura Caro, el de l’arquebisbe de València Don Juan Francisco Ximénez del Río, el del rector Don Vicent Blasco, el del gravador López Enguídanos, el del Paborde Sala, el del comissari de la Croada Fernández Varela, el del canonge Liñán, el de Guillermo Ferraz y Power i el del General Narváez. Malgrat la fidelitat evident a uns postulats estètics derivats del neoclassicisme de Mengs, al llarg de la seva dilatada producció artística, als darrers anys hom adverteix un tímid procés de renovació, obert al corrent romàntic imperant aleshores.