Al NW la serra de Port del Comte la separa de la conca del Segre (Alt Urgell), fins a la serra del Verd (N), on s’inicia el Berguedà, i fins al cap Llitzet (angle NE). Per l’E i el SE s’estén fins a l’aigua de Llinars, després anomenada aigua d’Ora, pel SW fins al Cardener, i per ponent, fins a la serra d’Encies. És, doncs, una estratègica capçalera prepirinenca per on davallen els camins de la Seu d’Urgell a Cardona, fet que impulsà Guifré I al repoblament, al s IX, ajudat pels monestirs de Sant Llorenç de Morunys, a la vall de Lord Sobirà, i de Sant Pere de Graudescales, a la vall de Lord Jussà. La funció estratègica de la contrada se centrà en la custòdia dels colls, per a la qual hom fundà, al s XIV, a la vila de Sant Llorenç, la confraria dels Colls (de Port, al camí de la Seu; de Bancelló, al camí de Berga; de Jou, al de Solsona; i també de Cardona, car les afraus del Cardener ja n'impossibilitaven el camí del riu). Entremig de les serres termeneres practicables pels colls, els relleus interiors, on alternen les margues i les calcàries amb el pinyolenc de morfologia montserratina (pla de Busa, serra dels Bastets, mola de Lord ), constitueixen l’esquelet de la subcomarca, i orienten les aigües cap al Cardener (torrent del Coll de Port, el Mosoll, aigua de Valls) o l’aigua d’Ora (vall d’Ora). La subcomarca, que se sol considerar dividida per les roques de Lord (de direcció WNW-ESE, entre Sant Llorenç i la Mola) en Sobre-roques i Sotsroques, comprèn aproximadament els municipis de la Coma i la Pedra i Sant Llorenç (Sobre-roques), i Guixers i Navès (Sotsroques), que ocupen uns 277 km 2 . La població, creixent fins el 1787 (2 148 h; 1 166 el 1718) —bé que ja havia estat de 1 312, l’any 1378—, ha sofert després oscil·lacions variades, amb tendència a minvar: 2 537 h el 1900, 2 332 el 1960, 2 032 el 1970 i 1 629 el 1981. Presentà des de temps antic una certa unitat social, l’origen de la qual s’ha volgut veure en èpoques preromanes. El que és cert és que fou organitzada abans del 839: per tant, arran de la conquesta cristiana del territori, a partir del 798; així ho indica l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839), en fer esment de 28 parròquies dins el seu territori. Sembla que entre el 840 i el 870 hi hagué un abandó i un retrocés de poblament, que fou reparat pel comte Guifré I el Pelós, entre els anys 872 i 878, quan s’apoderà de la contrada. L’obra del comte consistí a refer les velles parròquies i a crear-ne de noves, com Castelltort, Terres i la Selva. El comte concedí un règim de franqueses a la vall i se'n reservà el domini eclesiàstic, que exercí en endavant en contradicció amb el bisbe d’Urgell (948). Un privilegi solemne del comte Ermengol IV d’Urgell del 1068 confirmà als habitants de la vall la possessió delimitada pel seu avantpassat Guifré I i concedí una nova seguretat jurídica a les persones i els béns de la vall, amb un cert règim d’autonomia en l’elecció d’autoritats, tant civils com eclesiàstiques. Com a centres religiosos importants de la vall sorgiren, al s X, els monestirs de Sant Llorenç de Morunys (910 i 960) i de Sant Pere de Graudescales (913-60). Segurament a causa de la seva més immediata dependència de la mitra de la Seu d’Urgell, el monestir de Sant Pere de Graudescales es convertí, al s XIII, en el centre d’un extens deganat religiós, que el 1312 tenia més d’un centenar d’esglésies, entre les quals les de les comarques de Solsona i de Cardona. El centre de poblament més important de la vall se centrà a Sant Llorenç de Morunys, on s’havia erigit una vila franca, abans del 1290, i on successius privilegis del vescomte de Cardona, esdevingut senyor civil d’una bona part de la vall, i el prior de Sant Llorenç, dels anys 1297, 1314 i 1320, atragueren nous habitants i hi crearen una important vila fortificada a recer del monestir.
La vall de Lord vista des del santuari de Lord
© Fototeca.cat