Tipògraf. Formà part del primer nucli internacionalista creat el 1868 per Fanelli, i fou el principal redactor de “La Solidaridad” (1870-71). Es destacà en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la tendència antipolítica, i fou elegit membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l’AIT. La conferència secreta de València (1871) el nomenà delegat a la conferència de Londres de l’AIT, on conegué Marx i Engels personalment i on sentí una admiració apassionada per Laura Marx. Després, davant l’enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua. Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d’un exili a França, s’establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica, a l’Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals clandestines de la FRE (1877-81). Vençut pels partidaris de la reconstrucció d’un moviment sindical legal, fou expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des d’aleshores es dedicà a una intensa activitat de publicista: Acracia o república (1886), Fuera política (1886), etc, formà part de la redacció d’"Acracia” (1886-88) i d’"El Productor” (1887-93) i col·laborà en periòdics àcrates, com “Ciencia Social” (1895-96) “La Revista Blanca” de Madrid (1898-1905), “El Porvenir del Obrero” de Maó (1899-1914), etc. Escriví una novel·la ( Justo Vives , 1893), obres de divulgació anarquista, com El estado (1895), El banquete de la vida (1905) i la primera part d' El proletariado militante (1901). Inclòs en el procés de Montjuïc del 1896, fou deportat, i residí a París (1897-98). Principal autor de “La Huelga General” (1901-03), fou, amb José López Montenegro, l’introductor del sindicalisme revolucionari francès. Arran de la vaga general de Barcelona de l’any 1902 tornà a ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el contractà a l’editorial de l’Escola Moderna, per a la qual traduí al castellà diverses obres de Reclus i Kropotkin, del francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), tornà a Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara la segona part d' El proletariado militante (1910), El pueblo (1910), Vida anarquista (1912), Hacia la emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).