Segons una tradició conservada pels autors antics, la fundació d’aquestes ciutats italiotes coincidí amb el gran moviment colonitzador de la Grècia dels s. VIII i VII aC, i possiblement fou deguda a aquest moviment. Al costat d’aquesta tradició, històrica, una altra tradició, mítica, feia remuntar l’origen d’aquestes ciutats als temps heroics de la guerra de Troia, i fins i tot a èpoques més remotes; talment com Ulisses, el retorn del qual havia esdevingut popular gràcies als poemes homèrics, també els altres herois tingueren llurs “retorns” i anaren a parar a les costes del sud d’Itàlia o a les regions occidentals de la Mediterrània. Amb tot, encara avui l’origen d’aquestes ciutats resta obscur, i tampoc no és possible de precisar, en moltes, quins foren els primers colonitzadors. Hom sap que els més actius foren els de Calcis (Cumes, Règion) i els aqueus del Peloponès (Síbaris, Crotona, Metapont); també hi participaren uns altres pobles (els espartans a Tàrent, els locres a Locres, etc), que en les regions on s’establiren trobaren uns altres pobladors, diferents d’estirp i de llengua. Metapont fou, segons la tradició, la més antiga de les fundacions, però alguns crítics moderns no accepten l’autenticitat d’aquesta dada i consideren que és Cumes la més antiga. Al seu costat hom troba les altres ciutats (Caulònia, Crotona, Locres, Síbaris, Paestum, Siri, Elea, Tàrent, etc) i les colònies dòriques de Sicília (Mègara, Siracusa). D’entre elles, Tàrent i Síbaris foren les que més aviat aconseguiren una esplendor notable (s. VII i VI aC). A partir del s. V aC, totes hagueren d’afrontar les diverses escomeses dels pobles veïns, i s’organitzaren en una lliga (lliga italiota), alhora que cercaren l’ajut de la pàtria; però les expedicions trameses des de Grècia foren inútils i, bé que els tarentins sol·licitaren l’aliança d’altres pobles i aliats (Pirros), a partir del s. III aC passaren ja a formar part de Roma. La civilització grecohel·lenística de la Magna Grècia contribuí a la història dels pobles itàlics i influí decisivament sobre la cultura romana, a la qual aportà figures notables (Livi Andrònic). Molt importants foren els moviments politicoreligiosos que avivaren l’orfisme i les creences populars. Com a reacció, sorgiren el pitagorisme i altres sistemes filosòfics, entre els quals cal consignar el de l’escola eleàtica, representada per la figura, cabdal, de Parmènides. Moltes de les colònies, com a reflex de llur brillant desenvolupament, encunyaren moneda pròpia i, en el terreny artístic, bastiren edificis i temples d’una gran bellesa, amb predomini general de l’ordre dòric, sobretot a Paestum, Selinunt i Agrigent.