El caràcter austriacista de la seva família l’obligà a passar a Barcelona després de la batalla d’Almansa. Hi estudià llatí i retòrica. El 1713 tornà a València, i ingressà a la Universitat, on estudià dret i filosofia. Hi féu estreta amistat amb els novatores Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes deixebles de Martí, com Minyana. El 1719 anà a Salamanca, on perfeccionà els estudis jurídics. El 1723 guanyà la càtedra de dret de Justinià de la Universitat de València; aviat es féu remarcar pel seu caràcter reformista; en dret es plantejà la necessitat de defensar la veritat abans que l’autoritat dels autors; en filosofia són palesos els esforços que féu per superar l’escolàstica dins la línia eclèctica de Tosca.
En el terreny literari, la seva crítica del barroc decadent és dura i implacable, i, pel que fa a la història, la seva evolució fou ràpida; de les biografies pietoses passà al coneixement de Nicolás Antonio i de la història crítica. Esdevingué, així, l’hereu del degà d’Alacant, Manuel Martí, i donà forma concreta a les inquietuds dels intel·lectuals valencians, com Minyana, Segura i altres.
El 1733 passà a Madrid, en ésser nomenat bibliotecari reial; però això no modificà els seus projectes, que cristal·litzaren en una Carta adreçada al secretari d’estat José Patiño, el primer dels plans reformistes il·lustrats i presa de consciència de l’intel·lectual modern. Rebutjat aquest projecte, continuà en la seva doble línia: història crítica i història literària.
Les seves Vida de Miguel de Cervantes (1737) i Orígenes de la lengua española (1737) són dues aportacions importants a la crítica literària i a la filologia. La Vida de D.Antonio Agustín (1734) i la Censura de l'España primitiva de Huerta (1739) palesen la seva evolució crítica. Però no mancaren les intrigues, procedents de la biblioteca reial (Nasarre), de les acadèmies i de les revistes afrancesades (“Diario de los Literatos de España”). Davant els atacs, defensà els seus punts de vista, i atacà tant l’afrancesament cultural com la ignorància oficial. El menyspreu que suposà el fet que el Consell de Castella acceptés la falsa crònica que era l'España primitiva, malgrat la seva censura, li féu acabar la paciència, i abandonà la cort (1739).
Des del seu recés d’Oliva, amb l’estreta col·laboració del seu germà Joan Antoni, Maians inicià una activitat intel·lectual prodigiosa. A través de la seva correspondència exercí un mestratge cultural damunt València (el cronista Agustí Sales, Ascensi Sales, més tard bisbe de Barcelona, Teixidor, els metges Piquer i Seguer, l’hebraista Pérez i Baier, etc), el Principat (la seva amistat amb Finestres continuà, i la correspondència s’estén als Dou, Aimeric, Gener, Gonser) i Castella (Andrés Marcos Burriel, Enrique Flórez, etc).
Cal afegir a això els seus escrits, com l’edició de la Censura de historias fabulosas i les publicacions fetes a través de l’Acadèmia Valenciana, que fundà el 1742, i, d’una manera especial, les seves relacions intel·lectuals amb erudits dels països europeus principals, com Muratori (Itàlia), Meerman, que li facilità la publicació de les obres dels grans juristes hispànics (Holanda), i Stredtmann, Walch, David Clemente, etc (Alemanya).
És la figura cultural hispànica més ben relacionada amb la intel·lectualitat europea del segle XVIII. Amb el temps, arribà el reconeixement oficial dels seus esforços: gràcies al nomenament de Roda com a secretari de gràcia i justícia i del comte d’Aranda com a president del Consell de Castella Maians tingué valedors seus a la cort. El 1766 Carles III li concedí el títol d’alcalde de casa i cort i una pensió vitalícia. Prosseguí, però, amb el mateix entusiasme, la seva tasca; preparà un pla d’estudis universitaris i l’edició de les Opera omnia de J.L. Vives.
Maians significa l’esforç màxim per tal de lligar la tradició reformista hispànica ancorada en l’erasmisme amb els nous corrents del pensament europeu. Es mantingué dins un catolicisme sincer, que no excloïa la tolerància i l’obertura, fins a l’extrem de collaborar amb Voltaire. Regalista, connectà amb els homes del tiers parti. Davant la influència francesa i de l’assaig a l’estil de Feijoo, Maians significa una rigor metodològica i una obertura als corrents intel·lectuals europeus.