i la Maladeta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Maladeta

El massís de la Maladeta
© Fototeca.cat
Massís dels Pirineus axials catalans, els contraforts del qual voregen territoris gascons (conca del riu de la Pica) i aragonesos (conca de l’Éssera), el més robust i elevat dels Pirineus, tot i que no forma part de la divisòria d’aigües entre la Garona i l’Ebre.

La carena del massís estricte s’inicia a la tuqueta Blanca (2.704 m alt.) i la tuca Blanca (2.851 m); segueix al SE del pic d’Alba (3.105 m), la Dent d’Alba (3.075 m), on s’inicia la cresta de la Maladeta, que passa pels pics occidentals de la Maladeta (3.240, 3.270 i 3.220 m), el coll de la Rimaia i el pic de la Maladeta (3.308 m). Pel coll Maleït (3.200 m) i el pic Maleït (3.330 m) hom puja a la cresta del Mig, puntejada per la punta d’Astorg (3.354 m) i el pic del Mig (3.345 m). Pel coll del Mig (3.230 m) es passa al pic de Corones (3.310 m) i l’estany Coronat, en el coll de Corones (3.173 m), accés al pic d’Aneto (3.403 m), el cim culminant, des d’on, per les agulles d’Aneto, s’arriba a l’Espatlla d’Aneto (3.350 m) i s’inicia la cresta de les Tempestats (3.295 m) i el Margalida (3.240 m), la bretxa de Russell (3.140 m) i el pic de Russell (3.205 m).

D’aquest gipfelflur, situat dins el municipi de Benasc, llevat de l’extrem sud-est, limítrof amb el de Bono, també a l’Alta Ribagorça, es desprenen uns brancs potents que dibuixen valls paral·leles a la de l’Éssera, perpendiculars a l’eix del massís. Al N apareix la bretxa dels Portillons (2.908 i 2.815 m), que mor al pic de la Renclusa (2.600 m). És accessible pel coll de la Rimaia. De la cresta de les Tempestats es desvia la de Salenques, partida pel coll de Salenques (2.801 m), que s’enlaira a 2.990 m en el pic de Salenques i a 3.010 m en el tuc de Molleres, ja al límit amb la Vall d’Aran. La vall de Salenques, tributària de la Noguera Ribagorçana (excepció en el massís), s’enfondeix entre la cresta de Salenques i l’aresta que, del pic de Russell, es prolonga cap al coll de Soubiron (2.852 m) i el pic de Soubiron (2.815 m), cap al SE. Del mateix coll, es desprenen cap al SW el coll de Vallhiverna (2.710 m), els pics de Vallhiverna (3.067 i 3.062 m), la tuca d’Arnau (2 810 m), la tuqueta Blanca de Castanesa (2.790 m) i la serra Negra (2.650 m), límit entre Benasc i Castanesa. Al N de la Vallhiverna, i de la seva vall afluent de Llosars, arrenca de les agulles d’Aneto la bretxa Alta de Llosars (3.060 m), amb un seguit d’agulles entre les valls de Llosars i de Corones, enllà de la qual la cresta de Cregüenya arrenca de la cresta del Mig i continua cap al SW pel coll de Cregüenya (2.910 m) i el pic d’Aragüells (3.030 m), on la cresta d’Aragüells inicia la direcció W-NW pels pics de Pedresaltes (2.993 m) i Cregüenya (3.000 m), seguida des del pic del Quilló (2.045 m) per la cresta d’Estatats (pic d’Estatats, 2.951 m). Al N de la vall de Cregüenya la cresta d’Alba baixa esglaonada cap a la bretxa d’Alba (2.645 m), al N de la qual la vall d’Alba davalla fins a l’Éssera.

Tot aquest massís forma l’extrem nord-oest d’un batòlit granític intrusiu, esportellat per les glaceres actuals (glacera). Una aurèola metamòrfica, rica en alguns indrets en minerals, marca el contacte, a vegades per falla, amb la cobertora paleozoica (Carbonífer i Silurià intercalat entre dues bandes de calcàries devonianes). En aquestes calcàries s’han originat fenòmens càrstics, especialment l’obertura de forats (ponori), el més important dels quals, el forat dels Aigualluts, desvia cap al riu del Joèu i la Garona una part de l’aigua de fosa de les glaceres i congestes, recollida pel riu de Barrancs. El clima és molt fred. Hom hi enregistrà, els anys 1858-65, una mínima absoluta de -24°C i una mínima de juliol de 3,4°C.

El fred i les tempestes expliquen la manca de vida estable a les valls i la dificultat de les ascensions. Els primers pics coronats amb èxit foren el de la Maladeta, el 1817 (per F. Parrot i P. Barrau), i l’Aneto, el 1842 (per A. de Franqueville, P. de Čikhačev, B. Arrazau, P. Redonnet, P. Sanio i J. Sors); el darrer fou la bretxa de Margalida, el 1935 (per J. Grelier). En l’alpinisme català oficial, l’Aneto fou coronat ja el 1855 per J.M. i F.M. d’Harretà, i la Maladeta el 1902 (R. Busquets, J. Sayó i J. Mir).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...