La geografia
L’arxipèlag, d’origen coral·lí, és format per unes 2.000 illes que s’estenen uns 1.000 km de nord a sud. Només 220 illes són habitades. El clima és equatorial (27ºC de temperatura mitjana anual i una precipitació anual d’uns 3.000 mm). Tradicionalment, la pesca ha estat el recurs econòmic principal, només superada pel turisme des del 1990. Amb una aportació de prop del 16% del PIB i un 20% de la població activa ocupada (1998), constitueix el principal producte d’exportació. Hi és molt predominant la pesca de la tonyina El 1999 fou inaugurat un gran complex pesquer (Kooddoo Fisheries) i de refrigeració de peix. Els cocoters són l’únic conreu comercial rendible, i la producció de copra és l’activitat agrícola més important. Del coco hom extreu també la fibra. La resta de l’agricultura és pràcticament impossible per les condicions del sòl, i només ocupa un 5% de la població activa, que es dedica a petits conreus de subsistència: mill, melca, blat de moro, mandioca, moniatos, cogombres, cebes i algunes fibres. Cal importar la major part dels aliments. El sector secundari (6% del PIB i 15% de la població activa), molt limitat per l’absència de fonts d’energia, es redueix a la preparació del peix i l’envasament, l’extracció d’oli de tauró, la confecció tèxtil i la construcció d’embarcacions. L’electricitat és exclusivament d’origen tèrmic. El turisme és la principal font d’ingressos (20% del PIB), que compensa en part el dèficit crònic del comerç exterior (70% el 1999) i contribueix substancialment a millorar els equipaments del país. Les Maldives importen sobretot béns de consum i maquinària (28%), aliments (21,4%) i petroli i derivats (10%) en canvi de peix (60%), majoritàriament tonyina en conserva, i tèxtil (17%). A Male' hi ha l’aeroport i el port més importants. Fins els anys vuitanta, el cobrament de nolis a embarcacions de tercers països fou una important font d’ingressos. Tot i la millora de l’economia, persisteix un deute extern singularment elevat que el govern de les Maldives intenta superar amb la privatització de diversos sectors, l’obertura a les inversions estrangeres i alguns projectes agrícoles destinats a reduir la dependència en l’alimentació. El 1998 la renda per habitant era de 1.130 $. La densitat és elevada (896 h/km2) i també ho és el creixement vegetatiu de la població (27,6‰), integrada pels mahls, semblants als singalesos però amb un cert mestissatge àrab. L’idioma oficial és el divehi, llengua indoeuropea. Gairebé tots els maldivians són musulmans. República presidencial des del 1968, disposa d’un parlament unicameral de 50 membres, 42 elegits per cinc anys per sufragi universal i vuit designats pel president, el qual, elegit pels membres del parlament i confirmat en referèndum, deté el poder executiu. No hi ha partits polítics. Les Maldives són membres de l’ONU, del Pla Colombo, del Banc de Desenvolupament Asiàtic i del Commonwealth.
La història
Dominat l’arxipèlag pels xinesos i els hindús, els habitants foren islamitzats al segle XII. Depengueren de la colònia portuguesa de Goa (segle XVI) i dels holandesos de Sri Lanka (segle XVII). Els anglesos assoliren el control de l’arxipèlag i el convertiren en un protectorat (1887), per dominar la ruta Suez-Índia. El 1953 fracassà un intent de república progressista, i el 1956 el nou soldà reforçà els llaços amb la Gran Bretanya, que disposava d’una base aeronaval a Gan des de la Segona Guerra Mundial. Després de les revoltes de 1959, 1960, 1962 i 1964, les Maldives assoliren la independència el 1965, i el 1968 es convertiren en república presidencial. República sense partits polítics, Ibrahim Nasir fou elegit president de l’estat (1968-78). El 1975 destituí el primer ministre, Admed Zaki, i abolí aquest càrrec. Nasir no es presentà a la reelecció i li succeí (1978) Maumoon Abdul Gayoom. Malgrat que el 1981 hi hagué un intent d’enderrocar-lo, Gayoom fou reelegit el 1983 per referèndum. Al llarg dels anys vuitanta, el govern dugué a terme un esforç per a impulsar l’economia del país amb la instal·lació de diverses indústries. Les Maldives foren membre cofundador de l’Associació Sud-asiàtica per a la Cooperació Regional (SAARC) el 1985, en què també esdevingueren membre de ple dret del Commonwealth. En els afers estrangers mantingueren una política de no-alineament.
El novembre del 1988 fracassà un cop d’estat militar gràcies a la intervenció de l’exèrcit de l’Índia. El manteniment de Gayoom com a president —reelegit aquest any i el 1993— determinà l’evolució política de les illes. Tanmateix, l’autoritarisme i els casos de corrupció contribuïren al creixement d’una oposició que forçà un debat sobre el procés de democratització. Durant els anys noranta, el sector pesquer i sobretot el turisme foren el fonament d’un elevat creixement econòmic, no exempt, però, de preocupacions mediambientals (superpoblació de la capital, Male', esgotament de l’aigua dolça i dels coralls, augment del nivell del mar, etc.). La preocupació per l’escalfament progressiu del planeta i els perills que això significaria per a l’arxipèlag foren les grans qüestions entorn de les quals el president Gayoom centrà la discussió política durant els darrers anys. Una bona gestió del turisme creixent i de la conservació mediambiental aconseguiren millorar la situació de l’arxipèlag. En aquest context, a l’octubre del 1998, Gayoom renovà el seu mandat amb el 90,9% dels vots, i al novembre del 1999 es renovà el parlament.
L’any 2000, organitzacions internacionals per a la defensa dels drets humans denunciaren intimidacions, detencions arbitràries i tortures a candidats a les eleccions legislatives del 1999, acusacions que es repetiren el 2003. A l’octubre d’aquest any, Gayoom renovà el mandat presidencial per sisena vegada. Malgrat que prometé una reforma constitucional per limitar els mandats presidencials i permetre els partits polítics (en les eleccions els candidats es presentaven a títol individual), a l’agost del 2004 fou decretat l’estat d’emergència arran d’una manifestació que reivindicava llibertats democràtiques, però al juny del 2005 el parlament aprovà la introducció del multipartidisme. Al març del 2006 el president Gayoom (en el poder des del 1978) presentà un full de ruta per a la introducció de la democràcia. Tot i això, al llarg del 2005 i el 2006 se succeïren les detencions i els atacs del govern a la llibertat d’expressió, tot i que un acord amb l’oposició permeté que alguns dels seus líders fossin alliberats. El referèndum celebrat a l’agost del 2007 per a decidir si la població volia un règim presidencialista o parlamentarista donà la majoria a la primera opció. Després de sortir amb vida d’un intent d’assassinat al gener del 2008, Gayoom, però, perdé les eleccions de l’octubre del 2008 contra l’opositor Mohammed Nasheed, que obtingué el 54% dels vots. A banda de reformar el sistema polític després de trenta anys d’autocràcia, el nou govern hagué de continuar la recuperació econòmica, oposar-se al creixent arrelament de l’islamisme i fer front als perills del canvi climàtic, tenint en compte que el punt més alt de l’arxipèlag no supera el metre i mig. A banda dels problemes polítics, les autoritats del relativament pròsper arxipèlag (considerat en relació a la mitjana regional), que té en el turisme la primera font d’ingressos, continuaren expressant la seva preocupació per la hipotètica desaparició d’algunes de les illes i la reducció de la superfície en moltes de les restants a conseqüència de la pujada del nivell del mar que comportaria el canvi climàtic. El 26 de desembre de 2004 un tsunami (onada gegant produïda per un terratrèmol marí) amb l’epicentre prop de la costa occidental de Sumatra provocà més d’un centenar de morts i desapareguts, i danys materials de gran consideració.