Orador en llatí, català i castellà —publicà alguns dels seus sermons entre el 1604 i el 1611—, conegut sobretot pel seu Sermó vulgarment anomenat del sereníssimo senyor don Jaume segon, i història de la pèrdua de Espanya, grandeses de Catalunya, comtes de Barcelona i reis d’Aragó, predicat a la seu de Barcelona el 1597 i publicat el 1602, tractat històric que pretén d’ésser un resum de la història, la geografia i les institucions catalanes, sense cap esperit crític i amb un estil ple de castellanismes; la seva defensa de la llengua catalana ha esdevingut famosa, i ha estat una de les fonts més citades en les apologies de Catalunya. El Sermó... volia ésser una justificació de les seves pretensions que li fos encarregada oficialment la composició d’una història de Catalunya. Les seves ambicions d’historiador resten paleses en constar com un dels quatre censors de l’edició de la primera part de la Crònica de Pujades, el 1609.