És caracteritzada per la dauradura de reflex metàl·lic, sovint en combinació amb pintura blava i roja.
En 1309-10 Pere Boïl, senyor del lloc, portà a cap, a la cort de Granada, importants negociacions diplomàtiques, que encara continuaven el 1316. És una hipòtesi molt temptadora d’atribuir a aquests contactes l’arrelament a Manises d’una fabricació de ceràmica pintada i daurada com la que es feia a Màlica —al regne granadí—, per influència directa de la de reflexos metàl·lics que hom fabricava als països de l’orient islàmic. Ja al segle XIV, i sovint al XV, els àrabs dedicats, a Manises, a fer ceràmica amb aquella exornació eren denominats mestres d’obra de Màlica. Ja el 1317 hom fa esment de cantirers àrabs a Manises, i el 1325 un document esmenta dos sarraceni habitantes Manises dedicats a aquesta indústria, un dels quals porta el cognom d’Almorcí, llinatge molt prestigiós que perdurà, ja cristianitzat, fins ben avançat el segle XVI. Els anys 1362 i 1364 són mencionats diversos rajolers de Paterna i de Manises que treballaven per a la cort papal avinyonesa, dos d’aquests darrers ja batejats: Pascasi Martí i Joan Albalat —que és magister de opera de Melica—, que signaren aquell primer any un contracte que els obligava a anar a Avinyó a fer-hi rajoles per al cardenal Audoin Aubert.
El 1382 Joan I —aleshores lloctinent general—, a requesta del famós duc de Berry, oncle de la seva muller, Violant de Bar, donà permís perquè tres sarraïns valencians anessin a França per obrar de lur ofici al servei d’aquell duc fastuós. Un d’aquests sarraïns, Jehan de Valence, apareix —ja batejat— els anys 1384 i 1385 a Poitiers i a Bourges, fent rajoles, no solament pintades sinó daurades, com clarament es desprèn dels documents. La primera menció de la dauradura aplicable a l’obra de terra valenciana data del 1372, quan Pere el Cerimoniós encarregà al governador de València una gran partida de rajoles, mil de les quals havien d’ésser deaurades. Aquell mateix any Felip Boïl, senyor de Manises, demanà a aquell rei permís per a comprar en exclusiva —o per a rebre’n en paga la part corresponent dels seus drets senyorials— la ceràmica que es feia al seu feu. Tot això indica com creixia el prestigi d’aquella obra de terra. No sorprèn, doncs, que Francesc Eiximenis, el 1383, en fes un conegut elogi al pròleg del Regiment de la cosa pública, quan, després de referir-se a l’obra comuna de Paterna i de Càrcer, posa “sobre tot” la bellesa de l’obra de Manises, requerida per papes, cardenals i prínceps.
La perfecció de la ceràmica fou atesa a Manises des del començament del segle XV, quan Maria de Luna, muller del rei Martí, n’adquirí alguns luxosos exemplars (1404), cinquanta anys abans que Maria, muller d’Alfons el Magnànim, els anys 1454 i 1455, encarregués per al seu servei conjunts d’altres exemplars daurats, alguns dels quals són coneguts. Aquestes peces, heràldiques o amb una altra ornamentació exquisida, es feien segons dibuixos prèviament tramesos; excepcional pel seu refinament és un plat —o tallador— amb l’escut del duc de Borgonya Joan el Bo (Wallace Collection, Londres). Nombrosos exemplars amb senyals heràldics italians eren exportats a través de traficants llombards o venecians, i el port de Sluis, de la ciutat de Bruges, concedia tracte de favor a aquesta obra de terra valenciana que s’importava a Flandes.
La fabricació de Manises decaigué des del segon terç del segle XVI, i llavors fou imitada en la ceràmica daurada de Muel (Saragossa), fins a l’expulsió dels moriscs aragonesos, el 1610; també fou abundosament imitada a Barcelona i a Reus. El seu influx damunt la gran ceràmica italiana del segle XVI es palesa a Desuta i en la tècnica del reflex metàl·lic que s’aplicava a Gubbio, on hom trametia moltes peces de Casteldurante perquè hi rebessin dauradura. La decadència de Manises s’accentuà al segle XVIII, amb l’ús de temes d’estil totalment popular i un empitjorament progressiu de l’exornació daurada.
Els principals museus amb bones col·leccions d’obres de Manises són: a París, el de Cluny i el del Louvre; a Londres, el Victoria and Albert i el British; a Nova York, el Metropolitan, The Cloisters i la Hispanic Society of America; a Leningrad, L’Ermitage; i a Madrid, l’Arqueológico Nacional i l’Instituto del Conde de Valencia de Don Juan. És també notable la col·lecció del Museu de Ceràmica de Barcelona. El 26 de novembre de 1967 s’inaugurà del Museu de Ceràmica de Manises.