Estudià humanitats a Roma, amb Gaspare da Verona i Domizio Calderini, i grec a Ferrara, on fou alumne de Battista Guarino. Durant la guerra amb Venècia anà a residir a Mirandola, a casa del seu amic Giovanni Pico i fou preceptor dels prínceps de Carpi (1483), un dels quals, Alberto Pio, finançà la impremta establerta per Aldo a Venècia, que el 1493 produí el primer volum. Casat el 1505 amb Maria Torresano, des del 1508 associà el nom del seu sogre al seu peu d’impremta. Romangué a Venècia fins a la mort, tret d’una breu estada (1510-11) a Màntua i a Ferrara, durant la guerra contra la lliga de Cambrai. Excel·lent hel·lenista, aplegà un estol de col·laboradors en l’anomenada Academia Aldina, i ell mateix s’ocupà de les edicions de clàssics grecollatins —Teòcrit, Museu, Hesíode (1495), l’Òrganon aristotèlic (1495-98), Virgili, Juvenal, Marcial, Ciceró, Lucà, Ovidi, Catul, etc.—. Com a editor publicà texts d’un gran rigor filològic, notables alhora per la perfecció tipogràfica, tant en quart com en petit vuitè.
Marca de l’impressor Aldo Manuzio
L’importantíssim llegat aldí a la tradició tipogràfica occidental a través del seu punxonista, el bolonyès Francesco Griffo, pot concretar-se en quatre punts: l’abandonament dels tipus gòtics a favor de lalittera antiqua; la creació d’un alfabet rodó que esdevingué clàssic fins a la creació del roman du roi Louis XIV, en dues versions, la del De Aetna, de P. Bembo (1495), potser la millor, i la de la Hypnerotomachia Poliphili, de F. Colonna (1499); la creació dels tipus cursius (8-10° d’inclinació) —usats per primera vegada en la composició íntegra d’un llibre en el Virgili del 1501—, que Aldo Manuzio entenia com una alternativa dels rodons; i el disseny clàssic dels tipus grecs, que, malgrat els defectes (exuberància de lligadures i abreviatures, cursivització excessiva), establiren una tradició que no fou abandonada fins al segle XX.