Llicenciat el 1936, fou mobilitzat en el bàndol republicà i, en acabar la Guerra Civil tingué algunes dificultats amb les autoritats franquistes (1942). Professor a Madrid i als EUA, desenvolupà, a la llum de la filosofia de la raó vital, molts dels temes encetats pel seu mestre Ortega y Gasset, amb el qual fundà l’Instituto de Humanidades, de Madrid (1948). És autor d’una Historia de la filosofía (1941) de gran difusió a l’Estat espanyol, i d’altres obres, com Miguel de Unamuno (1943), Introducción a la filosofía (1947), Antropología metafísica (1970) i Imagen de la vida humana (1971). El 1965 publicà a El Noticiero Universal una sèrie d’articles sobre Catalunya que aplegà en un volum (Consideración de Cataluña, 1966) refutat per Maurici Serrahima amb Realidad de Cataluña (1967), i que s’integra en la sèrie de llibres que publicà sobre Espanya i la seva identitat, una de les seves preocupacions centrals: La España real (1976), La devolución de España (1977), España en nuestras manos (1978), Cinco años de España (1981), España inteligible. Razón histórica de las Españas (1985), i Cervantes, clave española (1990), entre d’altres. Publicà també assaigs sobre temes diversos des d’una perspectiva filosòfica, com ara La justicia social y otras injusticias (1974), Literatura y generaciones (1975) La felicidad humana (1989), La educación sentimental (1992), Tratado de lo mejor (1995), Tratado sobre la convivencia (2000) i les memòries Una vida presente (1988-1989). Fou senador de designació reial (1977-79) i el 1982 fou designat per Joan Pau II membre del Consell Internacional Pontifici per a la Cultura. El 1996 rebé el premi Príncipe de Asturias d’humanitats. Fou pare de l’escriptor Javier Marías.