Ingressà al monestir de Santa Maria de Bellpuig el 1755 i hi professà l’any següent. En fou dues vegades abat, el 1795 i el 1801, i morí essent-ne prior. Deixeble de Jaume Caresmar, juntament amb aquest i amb Jaume Pasqual constituí l’anomenada escola històrica de Bellpuig de les Avellanes, que pretenia d’aplegar el major nombre de documentació possible per a la redacció d’una història eclesiàstica de Catalunya. Ordenà l’arxiu de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona, gràcies al qual redactà unes Memorias (1788) i, paborde de Mur, redactà un Extracto de l’arxiu del monestir, en set volums. Féu un índex dels manuscrits de Caresmar, escriví sobre l'Estado de la vida canónica de las catedrales y colegiatas de Cataluña, Discurso sobre los errores de Félix de Urgel, un Diccionari de termes bàrbars o antiquats de la llengua catalana i molts altres treballs, la majoria dels quals s’han perdut.