i Martí I de Catalunya-Aragó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Martí I de Catalunya-Aragó

SinònimMartí II de Sicília, Sobrenom amb el qual era conegutl’Humà, Sobrenom amb el qual era conegutEclesiàstic
Martí I de Catalunya - Aragó Miniatura dels Privilegis de la Cartoixa de Valldecrist
© Fototeca.cat
història hist
Rei de Catalunya-Aragó (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10).
Perpinyà, 1356 — Barcelona, 31 de maig de 1410

Fill segon de Pere el Cerimoniós (Pere III de Catalunya-Aragó) i d'Elionor de Sicília, rebé del seu pare els títols de comte de Besalú, senescal de Catalunya (1368) i comte de Xèrica (1372), i des del 1378 afegí el càrrec de lloctinent del seu pare a València.

El 1372 es casà a Barcelona amb Maria de Luna, hereva del comtat de Luna i de la senyoria de Sogorb, matrimoni que ja havia estat concertat el 1361. De llurs quatre fills, Martí (Martí I de Sicília), Jaume, Joan i Margarida, només el primer superà la infantesa.

Hereu de la mare, Elionor, la succeí en els seus drets a la corona siciliana, als quals uní els del seu pare, que els hi cedí el 1380. Per fer-los valer i per portar a terme el projecte del rei Pere de casar el seu nét Martí, fill de l’infant, amb l’altra néta Maria, reina de Sicília (Maria I de Sicília), custodiada per tropes catalanes des del 1380, l’infant preparà, des del 1378 i fins cap al 1384, amb l’ajut del seu pare, una expedició a l’illa, que no es pogué dur a terme per dificultats financeres. L’oposició del seu pare i la necessitat d’atendre els afers de Sicília tampoc no li permeteren d’acudir en ajut del seu cunyat, el rei Joan I de Castella , en la guerra contra Portugal, bé que li trameté tropes el 1381. Enfront de l’anglofília del pare fou, com el seu germà Joan, del partit castellanòfil i francòfil. El seguí també, amb més moderació, en el distanciament del pare després del matrimoni d’aquest amb Sibil·la de Fortià, especialment des del 1381, a causa de la inassistència d’ambdós infants a la cerimònia de coronació de la madrastra.

El 1386 tampoc no assistí a la commemoració dels cinquanta anys de regnat del seu pare, però acudí al seu costat quan emmalaltí de mort a Barcelona, bé que el deixà a darrera hora per perseguir la madrastra, que havia abandonat el rei moribund per por dels fillastres. Joan I, esdevingut rei, el nomenà duc de Montblanc (1387) i lloctinent seu. Comandà, com a capità general, les tropes que defensaren Catalunya contra la invasió del comte d’Armanyac en 1389-90. El 1392, al cap d’un estol que havia organitzat i com a vicari general de Sicília, anà a l’illa per reinstaurar-hi la seva nora, la reina Maria, casada feia poc temps amb el seu fill. S'apoderà ràpidament de l’illa, però la presa de Palerm i l’execució d’Andrea Chiaromonte pel juny del 1392, que semblaven marcar la fi de la resistència, foren l’inici, en canvi, d’una vasta insurrecció nobiliària, que arribà a posar en perill els reis i l’infant, assetjats a Catània. Foren socorreguts el 1393 pels reforços reunits per Maria de Luna i per Bernat de Cabrera, i el 1394 per l’estol enviat pel rei Joan I, que millorà molt la situació de l’infant, bé que la pacificació de l’illa no s’aconseguí fins que hagué estat sufocada una nova insurrecció el 1398.

En morir sobtadament Joan I (1396) sense descendència masculina, la corona pervingué a Martí, i la reina Maria es féu càrrec de la regència: afrontà amb èxit les maniobres de la reina vídua Violant, que pretenia d’estar embarassada, les obscures amenaces d’invasió de companyies d’armes que vagaven per les terres occitanes, en connivència suposada amb consellers i cortesans del monarca difunt, contra els quals promogué un procés per alta traïció, corrupció i mal govern, i les pretensions del comte Mateu I de Foix, casat amb Joana, filla de Joan I, que aspirava a la successió d’aquest i que desembocaren en una invasió de Catalunya (1396). De retorn el rei Martí el 1397, després de deixar el seu fill en una situació més consolidada a Sicília, gràcies als reforços tramesos pels seus regnes peninsulars, suavitzà algunes de les mesures preses per la seva muller , com ara el procés del Consell de Joan I.

Tomba de Martí I a Poblet
JoMV
Havent trobat la hisenda reial exhausta, hagué de governar d’acord amb les corts i amb les grans ciutats, especialment les marítimes, cosa que s’avenia amb el seu temperament reposat, negociador i poc decantat a exercir un poder personal. El 1398, València i Mallorca (Barcelona no, perquè havia de contribuir a l’ocupació del vescomtat de Castellbò, pertanyent al comte de Foix) organitzaren una croada contra Barbaria, en resposta al barreig de Torreblanca, el 1397, per corsaris sarraïns. L’estol croat atacà i saquejà Tedelis (Tremissèn) i, de tornada, intentà d’auxiliar el papa Benet XIII, assetjat al seu palau d’Avinyó per tropes franceses, però no pogué remuntar el Roine per excés de calat. La croada es repetí el 1399, contra Bona, amb menys èxit. El 1400 el rei reuní a Tortosa un parlament de ciutats marítimes, que li concediren un donatiu controlat per elles per defensar les posicions catalanes a Sardenya, que la vasta rebel·lió capitanejada pels Arborea havia reduït gairebé només a l’Alguer, Longosardo i Càller i que, mancades sovint de vitualles i de diners per a pagar els soldats, protegien els corsaris que les proveïen amb llurs preses, alhora que provocaren represàlies contra el comerç marítim català. Les ciutats, en canvi, imposaren al rei l’expulsió dels mercaders italians, que aquest, però, no mantingué més d’un any (atenent als interessos dels productors de primeres matèries, llana, gra, safrà, etc, i a les pròpies conveniències fiscals, el 1402 decretà la llibertat de comerç per als italians, amb algunes condicions), i promogueren, també, la negociació d’un nou tractat de pau amb Gènova (1402), a fi d’extirpar la guerra en cors endèmica entre catalans i genovesos. Però la persistència de la rebel·lió dels sards, ajudats per Gènova, feren inútil el tractat. L’expedició a Sardenya de Martí el Jove de 1408-09 provocà l’estat de guerra, no declarada, amb la república lígur. D’altra banda, el 1406 fou conclòs un tractat amb França per tal de regular les represàlies mútues. El 1399 es confirmà la pau existent amb Navarra, reforçada a les vistes de Cortes-Mallén del 1402, on fou decidit el matrimoni de Martí el Jove amb la infanta Blanca de Navarra.

Pel que fa a Castella, una querella per l’impost de la quema sobre el comerç mutu originà un tancament de fronteres del 1403 al 1409, any que fou signat un tractat, bé que ja des del 1407 s’havien obert provisionalment per facilitar la guerra de Castella contra Granada. Amb aquest darrer regne se signà un tractat de pau el 1405, per tal de millorar les condicions de comerç i pas marítim a favor dels mercaders catalans i contenir el bandolerisme fronterer.

El 1403 fou signada també una pau amb Tunis. La gran qüestió internacional fou, però, la del Cisma d'Occident, en el qual Martí fou el defensor més ferm i actiu del papa Benet XIII, parent de la seva muller, el qual visità el 1397 a Avinyó, li proporcionà ajuda militar i diplomàtica i, finalment, l’acollí als seus regnes el 1408.

En política interior, el rei s’esforçà a aconseguir la restauració del patrimoni reial, alienat en els regnats precedents i carregat de deutes. El 1399 decretà la inalienabilitat del patrimoni, i amplià la pragmàtica que obligava els reis a mantenir la unitat dels regnes de la corona catalanoaragonesa. Incorporà el comtat d’Empúries a la corona i la jurisdicció de molts llocs on havia estat alienada, especialment a Catalunya. El retorn a la corona havia d’ésser pagat pels habitants dels llocs afectats, i això provocà l’oposició violenta dels remences i també dels senyors jurisdiccionals. A València i a Aragó, la recuperació del patrimoni reial, a la qual contribuïren les corts respectives amb donatius, no tingué aquests efectes, però ambdós regnes foren agitats per les lluites de bandositats nobiliàries: els Vilaragut i els Centelles a València, i els Luna i els Urrea a Aragó. Nomenat Jaume d’Urgell lloctinent general en aquest regne el 1408, i confirmat el 1409, fracassà en l’intent de pacificar-lo i es guanyà l’enemistat del bàndol dels Urrea, cosa que més tard influí decisivament en la resolució del problema successori. L’organització d’una campanya militar per dominar la rebel·lió de Sardenya s’imposà en recollir l’herència dels jutges d’Arborea el vescomte Guillem II de Narbona, que passà amb tropes a l’illa el 1408. El rei Martí obtingué l’ajut de les corts catalanes del 1406, i el seu fill Martí el Jove dirigí la campanya, en la qual morí el 1409, poc després de la victòria de Sanluri, i llegà el regne de Sicília al seu pare. Sense hereus directes, aquest es plantejà el problema de la successió i, vidu des del 1406, intentà de resoldre'l amb un nou matrimoni amb Margarida de Prades, de la qual, però, no tingué fills.

Malgrat que nomenà lloctinent i governador general dels regnes el comte d’Urgell, càrrec que ostentaven els hereus de la corona, reconeixent així implícitament que a ell pertocava la successió, el rei maldà per afavorir, amb tacte i amb passos comptats, la successió a favor del seu nét Frederic, fill natural de Martí el Jove, i el legitimà perquè succeís el seu pare en el comtat de Luna; però no tingué temps de fer-lo legitimar per Benet XIII perquè el succeís. Morí, sense haver designat successor, el 1410, que començà l’interregne, conclòs amb el compromís de Casp, que proclamà rei el seu nebot Ferran d'Antequera. Amb ell s’extingí la línia directa del casal de Barcelona.

Col·laboració: 
MTF
Llegir més...