i Vicent Martín i Soler | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vicent Martín i Soler

música mús
Compositor.
València, 2 de maig de 1754 — Peterburg, 30 de gener de 1806

Fill de Francesc Xavier Martín, tenor de la catedral de València, i de Magdalena Soler, d’una família d’argenters barcelonins. De jove anà a Madrid, on, animat pel baríton italià D.Guglietti, escriví algunes àries i la seva primera obra escènica: La madrileña o el tutor burlado (1776). És probable que completés la seva formació musical a Bolonya, amb G.B.Martini. El 1780 era a Nàpols, al servei de l’infant Carles, el futur Carles IV d’Espanya, i hi estrenà nombroses òperes, com Ifigenia in Aulide (1779), Ipermestra (1780), Partenope (1782) i L’amore geloso (1782); a Torí presentà Andromaca (1780), L’accorta cameriera (1783), Vologero (1783), etc, a Venècia, In amore ci vuol destrezza (1782) i Le burle per amore (1784), i a Parma, La vedova spiritosa (1785). Vers el 1785 s’instal·là a Viena, escenari dels seus grans triomfs, que li donaren fama a tot Europa: Il burbero di buon cuore (1786), Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà (1786), la seva òpera més cèlebre (Mozart en cità un tema al seu Don Giovanni), i L’arbore di Diana (1787). El 1788 anà a Peterburg, on li foren confiats diferents càrrecs; hi estrenà, amb un gran èxit, Gore bogatys Kosometovitič (‘El dissortat heroi Kosometovitič’, 1789) i Pesnoljubic (‘Les estimades cançons’, 1790). Des de Rússia envià a València una Gran Salve dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats. Invitat per L. da Ponte, anà a Anglaterra, on estrenà dues òperes, al teatre Haymarket de Londres. Tornà a Rússia, on el tsar Pau I el féu conseller privat i inspector de les companyies d’òpera italiana. En morir fou enterrat a l’illa de Wassiliewskij Ostrow. És considerat un dels millors compositors de l’escola napolitana i l’introductor del vals en la música culta. Les seves òperes restaren en els repertoris europeus fins el 1830, traduïdes a diferents idiomes. Del 1779 al 1800 estrenà, a més, deu ballets i les cantates La deità benefica (1790), Strofe (1791-96) i Il sogno (1800); escriví també un rondó per a cant i orquestra, cànons i cançons, tres duets per a dues guitarres i una alemanya amb variacions per a piano. A Itàlia fou conegut com a Martini lo Spagnuolo (per distingir-lo de G.B.Martini). El 1995 Jordi Savall recuperà Il burbero di buon cuore després de 200 anys de l’última representació.

Col·laboració: 
MAV
Llegir més...