Martinica

Illa de la mar de les Antilles, al mig de les Petites Antilles, que constitueix un departament francès d’ultramar, amb un estatut de col·lectivitat territorial des del 1982.

El relleu és volcànic, molt accidentat, amb activitat moderna. Cal destacar la Montagne Pelée (1.463 m), que del 1902 al 1904 destruí completament la ciutat de Saint-Pierre. El clima és tropical, amb una pluviositat que varia, segons l’exposició als alisis, entre els 1.000 i els 2.000 mm anuals. La vegetació va des dels boscs humits tropicals fins a la sabana. La temperatura mitjana a Fort-de-France és de 27°C. La població és, sobretot, mulata (95%).

El creixement anual és de l’11‰. L’agricultura es basa en la canya sucrera, les bananes, la pinya tropical i la mandioca. Hi ha indústries sucreres, de destil·lació de rom i de conserves de fruita, i també explotació forestal i pesquera. El turisme hi és la principal activitat econòmica.

L’illa és representada a l’assemblea nacional francesa per tres diputats, i té dos escons al senat. La capital i el principal centre de comunicacions és Fort-de-France. Habitada per indis caribs, fou descoberta el 1502 per Cristòfor Colom, i el 1635 fou colonitzada per la companyia francesa de les illes d’Amèrica. El tràfic d’esclaus (que motivà diversos atacs anglesos) i el conreu del sucre i del cafè aportaren una notable prosperitat a la colònia.

Durant la Revolució Francesa assolí una certa autonomia, mentre que la població negra es revoltava diverses vegades, un cop abolida l’esclavitud. La monocultura del sucre li donà una nova etapa de prosperitat, pràcticament ininterrompuda. El 1943 féu costat als aliats, i a partir del 1960 hi hagué diversos incidents laborals i independentistes. L’any 1982 obtingué del govern francès un règim d’autonomia regional, i les primeres eleccions al nou consell regional foren celebrades el 1983.

Tanmateix, la qüestió de l’autogovern seguí depenent dels subsidis de la metròpolis, sobretot a causa dels elevats índexs d’atur i d’una economia molt poc dinàmica que comportà esclats intermitents de malestar. Com a resultat, al gener de 2010 una nova proposta d’augment de l’autogovern fou rebutjada amb prop del 80% dels vots i una participació del 55%.