Situació i presentació
Al nord-est limita per un petit sector, per sobre de la colònia de Can Bros, amb el terme d’Abrera; a llevant, el curs del Llobregat fa de divisòria amb el de Castellbisbal (del Vallès Occidental) que, en un sector, arriba fins al costat mateix del nucli de població. S’hi ha format un barri, el de la Costa Blanca, en el terme de Castellbisbal, però estretament relacionat amb Martorell. Riu avall, passat el congost, el municipi limita al sud-est amb Sant Andreu de la Barca i al S-SW amb Castellví de Rosanes, a migdia de l’Anoia. A ponent i al NW Martorell confronta amb Sant Esteve Sesrovires.
Dividit per la confluència Anoia-Llobregat, dins el terme de Martorell es destrien tres sectors. El primer sector és constituït per l’extrem nord del massís de Garraf-Ordal, de la Serralada Litoral, que forma un terreny no gaire alt, però sí molt irregular, sense alineacions definides. Al terme de Martorell hi ha els darrers contraforts, abans que dues falles en angle recte obrin les valls de l’Anoia i el Llobregat. Aquestes elevacions són la serra de les Torretes (227 m), la serra de la Correiola i la serra de l’Ataix. Per la vora del Llobregat aflora el sòcol del massís constituït per llicorelles paleozoiques que originen relleus arrodonits i que, com que continuen a l’altra banda del riu, formen el congost de Martorell. Per la vora de l’Anoia, a sobre del sòcol paleozoic hi ha una capa de pinyonenc vermell que origina un paisatge agrest, amb vessants verticals i abundant rocam nu i arrodonit (aquesta capa cobreix els cims de les serralades, ja que la calcària que forma els paisatges càrstics des de Pallejà fins a la mar ací ha desaparegut, denudada per l’erosió). A la zona de contacte entre les llicorelles i el pinyonenc hi ha un seguit de fonts de les quals es destaca la font del Gilet. Els torrents, curts i d’un fort desnivell, corren, paral·lels, cap a l’Anoia. S
Vista aèria de Martorell
© Fototeca.cat
ón els principals el torrent de Rosanes, el de les Set Fonts, el de Rocafort, el de Can Pesteller, el de les Deveses, el de Riba Roja, el d’en Querol i el de Santa Margarida. El segon sector és constituït per la vall baixa de l’Anoia. Aquest riu, que en la seva vall alta va paral·lel al Llobregat, en arribar al massís de Garraf-Ordal aprofita una falla transversal i, en un gir de 90 graus, es desvia cap a l’esquerra al llarg de la Depressió Prelitoral, fins a ajuntar-se amb el Llobregat. L’Anoia corre contaminat, no sols per haver travessat poblacions com Igualada o Sant Sadurní d’Anoia, sinó també per haver recollit deixalles industrials tan pol·luents com les de la paperera o de les adoberies de pells. Les ribes de l’Anoia són un terreny d’al·luvió molt pla i molt fèrtil, esglaonat. A la part més baixa hi ha conreus d’horta i a la superior fruiterars. El darrer sector és el pla que s’estén al nord de l’Anoia, petit fragment de la Depressió Prelitoral. Són terrenys d’un relleu molt suau, quasi plans, d’origen terciari i quaternari, formats per antics al·luvions i que alternen la terra vermella, aprofitada per l’agricultura de secà, amb capes de grava. A la vora del Llobregat es destaquen les terrasses fluvials que assenyalen els diferents esglaons pels quals ha anat baixant el nivell de base del riu. Són capes de terreny sorrenc i de graves situades a 40, 10 i 2 m per sobre del nivell actual del riu. En conjunt, aquests terrenys, molt tous i permeables, han estat tallats per una xarxa de torrents que en enfonsar-se el nivell de base del Llobregat, s’hi han encaixat profundament. És el cas del torrent de Llops, que, procedent de Sant Esteve Sesrovires, delimita per tramuntana el barri de Can Carreres. D’altres són el de Can Cases i el de Can Noguera.
La vegetació del terme és la que correspon al límit meridional de la Mediterrània boreal, la qual, segons Oriol de Bolòs, arriba fins a la part silícia (faixa de Gavà-Martorell) del massís de Garraf-Ordal. Potencialment, sense intervenció de l’home, la vegetació dominant seria l’alzinar, però la degradació del paisatge vegetal ha estat important i ja no en resta sinó en indrets isolats. El pla i la vall de l’Anoia són paisatges totalment humanitzats, on la vegetació natural ha desaparegut a causa de l’agricultura, de la indústria o de l’urbanisme. L’únic sector on encara domina la vegetació silvestre és la zona muntanyosa de migdia, on predominen actualment les pinedes, poc denses, de pi blanc en combinació amb una brolla d’arbusts baixos, secs i de fullatge coriaci: bruc, romaní, gatosa, estepes. A les torrenteres que baixen cap a l’Anoia, més humides perquè són orientades cap al nord, hi ha restes, molt fragmentades, d’antigues rouredes i d’altra vegetació caducifòlia: oms i lledoners. El bosc de ribera és representat només per alguns pollancres i carolines, que, molt alterats per l’acció humana, resten entre els horts que hi ha de l’Anoia a Can Bros.
Les entitats de població del terme són la vila de Martorell, cap municipal, la colònia de Can Bros, la urbanització del Pou del Merli i els masos de Sant Genís.
Les comunicacions
La situació geogràfica de Martorell, a la cruïlla que formen la Depressió Prelitoral i la vall del Llobregat, fa d’aquesta població un nus de comunicacions d’una gran importància. Al congost del Llobregat a Martorell, pas estratègic i via de penetració vers la Catalunya interior, conflueixen la carretera N-II de Barcelona a Madrid —que té a Martorell dos traçats, l’antic que passa pel centre de la vila i el tram d’autovia (A-2), que transcorre per Castellbisbal però entra al terme a l’altura de Can Bros—, l’autopista AP-7 de la Jonquera a València, i de Barcelona a Lleida i vers l’interior peninsular, els Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, de Barcelona a Manresa i a Igualada, i el ferrocarril (RENFE) de Barcelona a Tarragona i de Martorell a l’Hospitalet de Llobregat, línia inaugurada el 2005. A més, s’està construint el tram del tren d’alta velocitat que unirà Lleida i Barcelona. Entre les carreteres menors hi ha la comarcal C-243 de Vilafranca a Terrassa i la local de Martorell vers Piera.
Les grans vies de comunicació tenen un trajecte paral·lel des de Barcelona fins a traspassar el Congost, des d’on s’obren com un ventall, seguint les valls del Llobregat i de l’Anoia. Aquesta concentració de vies de comunicació, combinada amb la confluència dels dos rius, fa que el terme de Martorell hagi estat molt modificat per diverses obres com ara ponts, vies, túnels i trinxeres que el clivellen profundament. La imatge més característica que el viatger s’emporta de Martorell és la dels ponts de les diferents vies per sobre el Llobregat i l’Anoia, el més antic dels quals és el pont romà del Diable, refet parcialment el 1283.
La població
La població (martorellencs) era de 118 focs el 1553; a partir de la segona meitat del segle XVI arribà a la vila una forta immigració procedent del S de França i es constituí la Confraria dels Estrangers (1577); hom no coneix cap dada del segle XVII; el 1708 Martorell tenia 200 cases i 808 h, i el 1752, segons un cens que manà fer el senyor de la baronia, 250 cases i 1.000 h. En el cens de Floridablanca (1787) consten 270 cases i 1.987 h. El 1848, segons Madoz, Martorell tenia 500 cases i 3.106 h; eren anys d’expansió (naixement de la colònia fabril de Can Bros); el 1858, continuà el creixement, amb 4.136 h; el 1877 la xifra de població s’estabilitzà en 4.334 h, i deu anys després (1887), ja iniciada la crisi de la fil·loxera, minvà a 4.012 h. El cens del 1900 assenyalava una davallada espectacular (3.221 h) i el 1905 s’inicià una lenta recuperació (3.595 h), que continuà el 1910 (3.805 h); el 1920 Martorell recuperava la xifra de població del 1877, amb 4.295 h; el 1930 la seva població s’havia incrementat a 4.972 h. A la fi de la guerra civil de 1936-39 la xifra de població arribà a 5.089 h; s’hi reflecteix l’estancament propi dels anys de guerra; un any després començà la recuperació (5.437 h), convertida els anys següents en una forta expansió (6.019 h el 1945); el 1950 hi hagué una petita davallada (5.887 h), el 1955 es tornà a incrementar (6.451 h) i el 1960 es produí una nova expansió (7.926 h). L’espiral de creixement dels anys seixanta fou espectacular: 10.295 h el 1965 i 13.086 h el 1970. A partir de la segona meitat dels anys setanta, en conjunt, va continuar l’increment, de forma més moderada, assolint els 15.948 h el 1981, 16.653 el 1991 i 23.023 el 2001. L’any 2005 arribà a 25.766 h.
L’economia
L’agricultura tradicional de secà era basada en el conreu de la vinya, amb altres de complementaris, com el blat, l’olivera i l’ametller. L’any 1945 a Martorell es dedicava el 37% de la superfície del terme a la vinya, que s’estenia per tot el pla i, fins i tot, pels vessants de la serra de les Torretes. La varietat més estesa era el xarel·lo, que dona un vi blanc d’uns 12° o 13°. Aquest tipus d’agricultura ha experimentat una recessió impressionant. Les terres que tradicionalment s’hi dedicaven han estat afectades per una urbanització creixent: eixample del sòl urbà, construcció de polígons industrials, etc., i moltes que encara no són edificades han restat ermes a causa de l’especulació de terrenys.
Vers el final del segle XX quedaven poques hectàrees dedicades als conreus de secà. Tot i això, la Societat Agrària de Transformació Martorell Vinícola MAT (abans anomenada Sindicat Vitícola Comarcal de Martorell, fundat el 1917) encara té activitat i estén la seva influència per tot el N de la comarca, d’on es porta el raïm per a procedir a la vinificació. El vi de Martorell és protegit per la denominació d’origen Penedès. Les altres transformacions positives es limiten a l’expansió dels fruiterars, sobretot cirerers i presseguers. Les escasses terres dedicades al regadiu formen un mosaic de petites explotacions, freqüentment conreades a temps parcial. Es conreen patates, llegums, fruita, etc.
Martorell té una llarga tradició industrial. La indústria menestral i manufacturera és molt antiga. Durant el segle XVIII va ser molt important la confecció de puntes de coixí, que ocupava les dones majoritàriament. La revolució industrial s’hi va introduir amb la creació, a la primeria del segle XIX, de la colònia fabril de Can Bros, dedicada al tèxtil, que perdurà fins el 1967. El 1855 la vila, juntament amb Esparreguera, Olesa de Montserrat i Molins de Rei, havia estat inclosa en una relació de les poblacions fabrils més importants de Catalunya.
A la primera meitat del segle XX era molt important la indústria tèxtil, amb empreses de forta tradició, com la fàbrica d’El Vapor, la del Molí Fariner i d’altres que, des d’un àmbit familiar inicial, arribaren a ocupar alguns centenars de treballadors. La majoria eren de filats i teixits de cotó, però també n’hi havia de més especialitzades: teles de paraigua, tendals, etc. També tenia una gran tradició la indústria paperera. La fàbrica es va crear el 1660, el 1743 era proveïdora de la Real Fábrica de paper segellat. Va tancar el 1961. També va ser important l’explotació de les mines de plom existents entre els termes de Castellví de Rosanes i Martorell, des del final del segle XIX. La mina tancà el 1973.
Al sector nord del municipi es localitzen els polígons industrials de la Torre, SEAT (que s’estén també pels termes d’Abrera i Sant Esteve Sesrovires), Can Bros, Solvay i de Can Cases i Can Sunyol. Travessant el Congost, en direcció a Sant Andreu de la Barca hi ha el polígon industrial del Congost. Del decenni del 1960 és la creació del polígon industrial de la Torre i l’aparició de la gran indústria, significada per tres empreses de tres branques molt diferents: l’alimentària Cerestar, que treballa a partir de blat de moro i en fa glucosa i midó; la química del complex Solvay, que, a partir de la sal de Súria i l’etilè de la refineria de Tarragona (que arriba per un etilenoducte propi), produeix clor, sosa càustica i polivinil, primera matèria per a la fabricació de plàstics; i, finalment, la mecànica amb la SEAT, planta i centre d’investigació d’aquesta empresa automobilística del grup Volkswagen, que va ser construïda el 1964 i ampliada vers el 1990. El 1999 SEAT era una de les factories d’automòbils més productives d’Europa malgrat patir diversos plans reestructuradors que han afectat molts dels treballadors. A més del sector automobilístic, alimentari i químic, al terme hi ha també empreses del ram del metall, de material elèctric i de construcció, del paper i cartó, etc. Vers el 1999 la indústria martorellenca rebia encara noves inversions, com la de la companyia alemanya EDAG d’enginyeria aplicada principalment a la indústria del motor.
El creixement demogràfic que ha tingut Martorell les darreres dècades del segle XX ha afavorit el desenvolupament del sector del comerç i dels serveis. Al llarg de l’any es realitzen diverses fires, entre les quals cal destacar, des del 1988, la Fira del Comerç i la Indústria de Martorell, vers el final d’abril, de caràcter multisectorial. El municipi disposa de diversos centres d’atenció mèdica, com l’Hospital de Sant Joan de Déu i el Centre Neuropsiquiàtric del Sagrat Cor. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional.
La vila de Martorell
Morfologia urbana
La vila de Martorell (56 m d’altitud i 26.042 h el 2006), és a l’aiguabarreig de l’Anoia amb el Llobregat. Presenta una estructura urbana molt fragmentada, motivada, principalment, per la presència d’ambdós rius. Dins l’arc que descriuen, al peu de la serra de les Torretes, és emplaçat el nucli originari de la població. Les seves característiques són les pròpies d’un poble format al llarg del camí, en fases successives, en l’espai comprès entre el pont del Diable i l’Anoia. L’origen del nucli, cal cercar-lo al voltant del que avui és la plaça de la Vila. Com a resultat dels treballs arqueològics realitzats a la plaça de l’Església, el 1987 es comprovà que l’emplaçament de l’església primitiva de Martorell, esmentada en la documentació del segle XI, era un punt molt immediat a l’actual plaça de l’Església, que l’actual plaça sempre ha tingut funció d’espai públic i que aquest espai possiblement va ser transformat al segle XVI en el moment de la construcció de la nova església parroquial. El traçat del camí antic era immediat a la plaça i es correspon quasi totalment amb el del carrer de Francesc Santacana. És molt possible que el nucli principal a partir del qual es desenvolupà el Martorell medieval sigui la plaça de l’Església, des d’on la població va anar creixent a peu de camí, en direcció al pont del Diable. El creixement de la població fou exclusivament longitudinal fins al final del segle XVIII, a partir del 1790, que es formaren els carrers de Caputxins, al peu del convent d’aquest orde (avui ocupat pel Museu Municipal Vicenç Ros), i de Dalt, per bé que ja durant el segle XVII, esgotat el terreny al peu del camí, s’edificaren les primeres cases muntanya amunt, que formaren els carrers de Dalt i de Mercadal. La tercera expansió urbana es produí al segle XIX, amb la creació de nous carrers a la zona compresa entre la carretera de Gelida i la muntanya. La darrera expansió urbana d’aquest sector de la població es produí en la dècada del 1960 a la part més baixa de la població, vora l’Anoia. Així, el primer nucli resta dividit en quatre barris: la Vila (entre la carretera N-II i el pla dels rius), el barri de la Mina (entre la carretera N-II i l’autopista, al peu de l’antic convent caputxí), el de Rosanes (vora el torrent del mateix nom, entre la N-II, l’autopista i la carretera de Gelida) i el de l’Illa (a la vora dreta de l’Anoia).
Tot i l’existència d’un petit nucli de cases a la vora esquerra de l’Anoia, al voltant de la capella del Pontarró, Martorell quedà reduït, en la seva extensió urbana, a la zona anteriorment descrita i no fou fins a la segona meitat del segle XIX—amb la construcció de la línia de ferrocarril fins a Tarragona (1861-65), la modificació del traçat de la carretera de Madrid (1863) i la construcció de l’estació del Ferrocarril Central Català (1892)— que es produí la primera expansió de Martorell a l’altre costat del riu, fora de l’emplaçament tradicional, on havia sorgit el barri de Can Carreres al final del segle XVIII. Per aquest barri, s’obrí la nova carretera de Piera el 1861. Entre el 1923 i el 1935 s’obriren nous carrers vora la carretera de Piera, si bé aquesta temptativa urbanística no reeixí fins als anys seixanta, que el creixement industrial de Martorell i la forta immigració potenciaren l’ocupació de la zona. Paral·lelament s’aprovaren les actuacions urbanístiques dels barris del Pla i del Camí Fondo.
En les darreres dècades del segle XX Martorell va experimentar un notable rellançament econòmic, amb la instal·lació de noves indústries i l’ampliació de la factoria SEAT. Aquestes activitats van afavorir un nou creixement urbanístic que es traduí en un increment de construcció d’habitatges, amb actuacions urbanístiques com les del barri del Torrent de Llops i de les Bòbiles, i l’increment de sòl industrial amb l’actuació al polígon industrial del Congost. El creixement urbà de la població, doncs, s’ha desenvolupat a la part del terreny pla entre el Llobregat i l’Anoia amb els barris de Can Carreres, Buenos Aires, el Pla i el Camí Fondo, i la urbanització del Pou del Merli (que s’estén també vers el terme de Sant Esteve Sesrovires i que tenia 75 h empadronats el 2005).
Entre els monuments es destaca el pont del Diable, símbol de Martorell, construït en la Via Augusta que anava de Roma a Cadis. Conserva a la part inferior un magnífic aparell encoixinat romà (datat entre l’any 9 i el 8 aC, gràcies a les marques que resten al basament del pont i de l’arc d’accés, i que fan referència a les legions que llavors eren destacades a Hispània, mentre que l’arc triomfal és posterior, dels segles I-II dC). Va ser reformat en obra gòtica entre el 1283 i el 1295 i reconstruït després de la guerra civil de 1936-39. Monument històric artístic des del 1931, a l’entrada de l’esquerra del Llobregat conserva, molt malmès, un arc triomfal, semblant al de Berà però més senzill, amb una pilastra d’ordre corinti a cada costat que sosté l’entaulament. Al costat esquerre del pont del Diable es poden veure les restes de l’antiga ermita de Sant Bartomeu, que fou destruïda el 1835; en el seu lloc s’hi construí un escorxador, que, un cop enderrocat l’any 1990, va permetre realitzar excavacions arqueològiques. L’espai s’ha recuperat com a zona enjardinada.
Al Carrer Nou o de Pere Puig es conserven restes de l’antic hospital (segle XIII), del qual es destaca la capella de Sant Joan, coberta amb volta apuntada, que és oberta al culte i seu de concerts i activitats culturals. Al mateix carrer podem veure un seguit de cases d’arquitectura tradicional. Prop de l’hospital, al costat del pont del Diable, es conserva una part de l’antiga caserna de cavalleria, obra del segle XVIII, d’Antoni Saus, mestre de cases martorellenc, prop de l’antiga capella de Sant Bartomeu. Al carrer d’Anselm Clavé es destaca la Casa Gausa, la més antiga que es conserva a la vila, edificada probablement entre els segles XIV i XV, amb dues finestres coronelles tripartides gòtiques. A la plaça de les Hores, hi ha la torre de les Hores, campanar construït sobre una torre de les antigues muralles, i la Casa Par, un edifici d’origen medieval situat que fou restaurat al llarg de l’any 2010 i on l’any 2011 s’inaugurà Muxart, Espai d’art i creació contemporanis, que aplega 700 obres del pintor Jaume Muxart i Domènech. A la plaça Major o de la Vila es destaca la casa de la vila (segle XVI), que, com altres edificis propers, conserva esgrafiats de Ferran Serra i Sala executats als anys trenta. Aquesta tradició de l’esgrafiat ha estat continuada per l’obra de Jaume Amat, autor dels esgrafiats de diversos edificis martorellencs.
L’església parroquial i arxiprestal va ser bastida sobre les restes de l’església destruïda el 1936, d’origen romànic, la qual és documentada el 1033 i reconstruïda entre el 1579 i el 1592. Francesc Falguera i Josep Ros i Ros van fer un projecte d’obra entre el 1941 i el 1944. L’església és de grans dimensions, de tres naus i capelles laterals, amb vitralls policromats que il·luminen l’interior. L’any 1992, data en què se celebrava el IV centenari de la consagració de l’església destruïda el 1936, es va reconstruir el campanar i el 1993 es va restaurar l’antiga portalada renaixentista (1592).
És d’interès, tot i la seva sobrietat, l’església de l’antic convent de caputxins (obra de 1687-1700), que és seu del Museu Municipal Vicenç Ros. La Torre de Santa Llúcia o Torre dels Crossos, que s’aixeca enmig de naus i magatzems, era l’antic palau dels Requesens i hi visqueren els Calders, procuradors seus; conserva un pati renaixentista notable. A Martorell hi ha, a més, diverses edificacions de la primeria de segle, amb regust modernista, com les cases d’en Parellada. Les dues grans escoles que foren construïdes els anys trenta (els Convents, al barri de la Vila, i Montserrat a Can Carreres) són obres eixides de l’arquitecte Josep Lluís Sert, encara que han estat molt modificades amb relació al projecte que havia estat elaborat originalment.
Són també d’interès Cal Nicolau, edifici neoclàssic bastit el 1834 (a l’interior guarda un dels conjunts més importants de pintura mural del segle XIX d’estil imperi); la casa coneguda com l’Enrajolada, antiga casa pairal de la família Santacana, ara museu; l’edifici de la societat El Progrés, projectat per Josep Ros i Ros, arquitecte que es va construir un habitatge el 1914, al carrer de Vistalegre, d’empremta eclèctica; la torre noucentista coneguda per Ca l’Ollé; la farmàcia Bujons, amb la façana esgrafiada (obrí les seves portes l’any 1842 i fins el 1957); la Torre de les Hores, que fou residència del filòsof i escriptor Francesc Pujols i Morgades (1882-1962), i finalment l’edifici del Centre Cultural (1995), de línies avantguardistes.
La cultura i el folklore
Martorell té una llarga tradició associativa, que es reflecteix encara en un bon nombre d’entitats culturals, cíviques i esportives. De les antigues entitats culturals i recreatives martorellenques han pervingut El Progrés (1908) —amb una de les millors sales d’espectacles de la comarca—, el Foment de Cultura (1915) i l’Ateneu de Martorell (1928). Altres associacions més modernes serien el Club Cine Foto (1963), que té al seu càrrec la Filmoteca Municipal, la Societat Ornitològica de Martorell (1972) i el Centre d’Estudis Martorellencs (1972), que ha realitzat bona part dels treballs d’investigació, bàsicament de tipus històric i arqueològic que s’han dut a terme a Martorell.
Els primers grups de teatre amateur martorellenc es formaren a la segona meitat del segle XIX, i els seus escenaris foren el Teatre Petit (1863) i el Teatre Gran (1868). Durant el segle XX diverses entitats recreatives han promocionat el teatre: El Progrés, el Foment de Cultura, el Círcol Democràtic i Recreatiu (1917), el Centre Ferroviari (1928) el Grup de Teatre Tim i d’altres. Martorell és vila de tradició musical. La seva capella de música s’esmenta a la fi del segle XVI; a mitjan segle XVIII hi havia escola de música, d’on sortiren músics molt hàbils, segons un document de l’època (1766). A la primeria del XIX Francesc Vinyals hi assajà un mètode propi d’ensenyament musical. A la segona meitat del XIX es produí una veritable florida d’agrupacions musicals: l’Orquestra Xica (1860) fou probablement la primera martorellenca; després aparegueren l’Orquestra Munners, el cor de Clavé La Fraternitat (1863), la Societat Coral Unida El Coro (1881) i el cor El Porvenir Martorellense (vers el 1882); l’orquestra La Unió Martorellenca (1891) i l’Orquestra Planas, fundada per Eusebi Planas (1848-1917) el 1899, que fou durant més de mig segle una de les millors de Catalunya. El 1908, Ramon Comas, músic empordanès de l’Orquestra Planas, introduí la sardana a Martorell; el 1930, a l’entorn del Círcol Democràtic i Recreatiu, es fundà el Foment de la Sardana, desaparegut amb la guerra civil; el 1954 es creà l’Agrupació Sardanista de Martorell, a l’entorn de la qual floriren diverses colles. El 1954 va néixer també l’Esbart Dansaire de Martorell, entitat que ha realitzat una extraordinària labor de recuperació i divulgació del folklore català. També esdevingueren una veritable institució les Caramelles de Martorell (1930). D’altres grups foren el cor La Unió Martorellenca (1911), l’Orfeó Montserrat (1915), la coral Els Independents, del Círcol (vers el 1917), i l’Orfeó Macià (1934). Després de la guerra es creà la Schola Cantorum, de la parròquia (1943), l’Orquestra Martogeli (1944), el Club de Jazz Martorell (1962), encara actiu, l’Escola Municipal de Música (1970), la coral Ars Nova (1977) i la Banda Simfònica de Martorell, entre altres. De les publicacions periòdiques, les més importants són “El Eco de Martorell” (1916-18), el “Full del Sindicat Vitícola Comarcal” (1928-36), “Vida Parroquial” (1943-70), “Martorell Deportivo” (1945-53), “Diario de la Feria” (1947-50), “Club Natación Martorell” (1954-60), el butlletí de l’“Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos” (1954-60), “Martorell Semanario de Información” (1962-77) i “Solc” (1970-77), d’interès per a la història local.
De les entitats esportives es destaquen el Club Natació Martorell (1930) —que amb l’equip de waterpolo ha assolit una projecció nacional—, la Unió Esportiva Martorell (1906), el Club Handbol Martorell (1956), el Bàsquet Club Martorell (1973), l’Agrupació Excursionista Martorell (1984), el Rugbi Martorell (1997) i el Club Automodelisme Martorell (1999).
La Casa de Cultura de la Vila disposa de l’Auditori Joan Cererols (compositor martorellenc dels més destacats de l’escola de Montserrat al segle XVII) i de la biblioteca Francesc Moragas, entre altres serveis. A Martorell hi ha dos interessants museus, el museu de l’Enrajolada i el Museu Municipal Vicenç Ros. El museu de l’Enrajolada (Casa Museu Santacana) va ser fundat el 1876 per Francesc Santacana i Campmany i ampliat el 1916 pel seu net Francesc Santacana i Romeu. L’edifici és bastit amb elements arquitectònics procedents de diversos edificis barcelonins enderrocats en les reformes urbanes del segle XIX (del Palau Menor, la Casa Gralla, la Sala del Trentenari, els convents del Carme, de Jerusalem, de Santa Caterina, de Jonqueres; el monestir de Sant Pere de les Puelles, l’església de Sant Miquel, les torres de Canaletes, etc.) o provinents d’antics edificis martorellencs (monestir de Sant Genís de Rocafort, parròquia de Santa Maria, església de Santa Margarida, capella del Pontarró, etc.). Tot i que el contingut és variat, en destaca especialment la col·lecció de ceràmica catalana, valenciana i hispanoàrab, que abasta del segle XV al XVIII (el 1967 s’incorporà al fons museístic la col·lecció Faraudo, de ceràmica catalana). Hi ha també imatgeria religiosa, importants col·leccions de mobiliari i una interessant pinacoteca amb obres d’artistes de diverses èpoques, entre els quals destaquen Fortuny, Viladomat o Rosales.
El Museu Municipal Vicenç Ros, fundat el 1945 per Vicenç Ros i Batllevell (1883-1970, que fou alcalde de Martorell entre el 1940 i el 1951), ocupa una part de l’antic convent de caputxins del segle XVII (l’església, una part de les cel·les dels frares i altres dependències). Té una de les mostres de ceràmica catalana (segles XV-XVIII) més importants del país, integrada per les les col·leccions de Vicenç Ros i Joaquim Mir; també museu històric de la baronia de Castellví, conserva restes provinents de l’antiga parròquia de Martorell, de Sant Genís, de Santa Margarida, de les Torretes, del Castellvell de Rosanes, Miralles, etc. Acull, a més, materials arqueològics trobats a la zona, i té també un fons d’art, on destaca la donació de Miquel Bultó, un fons etnològic, el segon més important del museu, un fons geològic, un fons numismàtic i un arxiu biblioteca. Aquest museu té extensions en l’església de Santa Margarida, el pont del Diable i l’ermita de Sant Bartomeu.
El Nadal se celebra a Martorell amb una representació dels Pastorets, activitat que s’inicià el 1946 i fou represa el 1975. També es fa un Pessebre Vivent, la Fira de Santa Llúcia (al barri de Rosanes) i la cavalcada de Reis. La festa de Sant Antoni Abat, pel gener, amb la desfilada dels Tres Tombs ha esdevingut una de les més populars. Una de les manifestacions més genuïnes del folklore martorellenc és el ball de la quadrilla, el diumenge després de Carnaval, dansa popular catalana inspirada en les guerres del Rosselló de la fi del segle XVIII. Al final d’abril se celebra la Fira de Primavera, que inclou diversos actes i fires, com la Fira del Comerç i de la Indústria. Els orígens d’aquesta festa es remunten al 1422, quan la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, concedí el privilegi de celebrar una fira que seria coneguda com a fira de Sant Marc perquè se celebrava pels volts de la diada d’aquest sant. Inicialment agrícola i ramadera, la fira manté encara un mercat de bestiar. El Corpus, pel juny, se celebra amb la confecció de catifes de flors, i la festa major es fa per l’Assumpció, a l’agost. Entre juny i octubre diferents barris celebren les seves festes populars. A l’octubre se celebra la festa del Roser, que inclou, entre altres actes, una fira d’artesania, i al novembre hi ha la festa de la Mare de Déu del Tiscar, que data de mitjan segle XVIII, durant la qual es reparteix el tradicional moniato calent i la coca del Tiscar.
El llegendari martorellenc és ric de tradicions i de contalles, i són nombroses les que han estat teixides a l’entorn del pont del Diable, nom amb el qual és conegut el pont gòtic almenys des de la fi del segle XVI. També tenen boniques llegendes la Mare de Déu del Pontarró i la del Tiscar, l’antiga imatge de Sant Crist, i la font de les Malaltes. Segons la llegenda, el francès Mathieu, l’incendiari de Montserrat, morí al molí d’en Gomis, de Martorell.
Altres indrets del terme
A la vora dreta del Llobregat, a 2 km de la vila, riu amunt, hi ha la barriada de Can Bros (43 h el 2005), antiga colònia fabril. Al lloc hi havia hagut un molí fariner i un de paperer. El 1817 s’hi establí, a més d’una farga de coure, la primera fàbrica de filats. Dels edificis de la barriada es destaquen la Casa Elias i l’església de la colònia, d’estil neogòtic, obra aquesta projectada per Joaquim Bassegoda i Amigó (1896).
L’antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, situat a l’antic castell de Rocafort, a ponent de la vila, va ser fundat pels senyors de Castellvell el 1042 i esdevingué filial de Sant Miquel de Cruïlles. La comunitat, amb el prior Ponç, hi consta des del 1146. La parròquia del monestir era l’església de Santa Margarida, sota Rocafort, prop del cementiri actual de Martorell, on fou traslladat el culte de Sant Genís des de mitjan segle XV. A partir del segle XIV el priorat entrà en una fase de decadència i fou secularitzat al segle XVI. A Rocafort es conserven, a més d’una torre circular i trossos de muralla, les restes de l’església romànica de Sant Genís, de la fi del segle XII o primeria del XIII, de planta rectangular i construïda amb aparell escairat; la volta és esfondrada. Al lloc hi ha vestigis més antics de l església anterior. Els masos del sector de Sant Genís aplegaven 15 h el 2001.
L’església de Santa Margarida, vora el cementiri, que era la parròquia del monestir, és també romànica, de característiques similars a les de Sant Genís: planta rectangular, sense absis destacat i aparell escairat. Des del 1981 s’han realitzat a Santa Margarida treballs d’investigació arqueològica sota les restes de l’església romànica i al seu entorn. Aquests treballs han permès localitzar i estudiar una església de tradició paleocristiana, formada per una aula rectangular, amb una entrada lateral pel costat de migdia i una capçalera tripartida, amb la cambra central de ferradura. Cronològicament es pot situar al segle VI; a l’interior de l’església s’ha detectat la utilització de l’edifici primitiu en època preromànica i també la presència de sitges medievals; part de l’església fou utilitzada des del segle XVI fins al segle XVII com a cementiri. També s’hi ha trobat una necròpoli altmedieval (segles XI-XII)Seguint la muntanya de Rocafort, al capdamunt del torrent de Rosanes es troben les restes del castell de Rosanes o del Peiret, obra interessant encara que avui molt destruïda i que pot ésser datada, en origen, als segles IX o X.
La fàbrica de filatura anomenada Molí Fariner, construïda el 1854, és a la riba esquerra de l’Anoia. La seva tipologia segueix la dels models anglesos de Boulton & Wat, disseminada per tot Europa i concretament a Catalunya durant els anys quaranta del segle XIX. El nom de Molí Fariner es deu al casal d’un antic molí del final del segle XVIII, situat vora la fàbrica, que segurament va ser edificat al damunt de les restes del primitiu molí del priorat de Sant Genís de Rocafort, documentat al segle XI. La fàbrica tancà el 1985, i al final de la dècada del 1990 es procedí a la seva restauració.
Molt poques són les masies que encara es conserven en l’actualitat dins el terme de Martorell. A la zona de l’antic priorat de Sant Genís de Rocafort en resten quatre, que continuen les que hi havia en època medieval: Can Pesteller, Can Sunyolet, el Mas de Santa Margarida i Can Santjoan. A l’esquerra de l’Anoia se’n conserven més, entre les quals podem esmentar Can Serra del Pla, Can Tió (molt deteriorada), Can Flavià i Can Serra del Torrent, mas situat prop del torrent de Llops. El 1988 s’inaugurà el Parc de Can Cases, vora el polígon SEAT i el torrent de Llops, lloc d’esbarjo amb zones de pícnic, esportives, etc.
Tradicionalment, Martorell ha estat identificat amb l’estació Ad Fines dels Itineraris d’Antoní, situada entre Antistiana (Vilafranca del Penedès?) i Arragone (Sabadell). Bé que aquesta identificació encara no ha pogut ser comprovada, segons Miquel Tarradell, és ben versemblant, per causa de la seva situació estratègica a la cruïlla Penedès-Vallès amb la vall del Llobregat, que travessa la Serralada Litoral vers l’interior de Catalunya. En aquest sentit s’ha de tenir en compte, també, l’existència del pont romà que travessa el Llobregat, ja descrit. D’època romana són també les termes que hi ha molt a prop de l’estació dels FFCC de la Generalitat Martorell-Enllaç. Els treballs d’excavació indiquen que es tracta d’una vil·la romana situada cronològicament des del començament del segle II aC fins al final del segle II o començament del III dC, que un cop abandonada no va ser reutilitzada posteriorment ni va atreure establiments posteriors. Sembla que també són d’origen romà les dues torres de la serra de les Torretes. Ja d’època visigòtica és l’església que hi ha sota l’antiga parròquia de Santa Margarida.