Fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós. Doctor en dret, fou catedràtic de dret civil a la Universitat d’Oñati (Guipúscoa) (1897). Des de la presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1918-20) dugué a terme campanyes memorables en defensa del dret català i contra la reforma del dret notarial, i com a director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya publicà les Institucions de dret català (1921) i Texts de dret català antic, entre altres. Presidí també el Centre Excursionista de Catalunya (1927-31) i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1955-58) i fou membre d’honor de l’Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid i de la Comissió Codificadora del Dret Català. Pertangué al comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de les Nacions i fou vicepresident del comitè executiu del congrés de nacionalitats minoritàries (1931) i president de l’Association Internationale pour l’Étude des Droits des Minorités de la Haia. De jove publicà diverses obretes de caràcter social influïdes per l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII, i també la novel·la Miquel Grau (1894). El 1895, amb el pseudònim Un Estudiante, inaugurà la seva bibliografia jurídica, amb Carta al señor Felipe Bertrán y de Amat acerca del régimen jurídico de Cataluña, seguida de Nostre dret familiar segons els autors clàssics Fontanella, Càncer, Comes, Mieres, Ferrer, etc. (1899), edició renovada i completada el 1907. De la seva nombrosa producció cal destacar Qüestions civils estudiades segons nostre dret per Lluís de Peguera (1913), Col·lecció documentada de les sentències del tribunal suprem referides a Catalunya. Any 1860 a 1863 (1926-27), El testament parroquial (1927), L’esperit del dret públic català (1932, reeditada el 1963), La llei de la família catalana (1935), El règim successori català (1938) i El dret canònic, primer supletori català (1956). Referits a la seva estada a Ginebra, publicà Les minories nacionals i la Societat de Nacions. Punt de vista català sobre el procediment de protecció de les minories nacionals (1929, editat en diverses llengües) i Tornat de Ginebra (1929). Com a comentarista polític general, la seva obra més important és Crisi de l’edat moderna (1956). Deixà, inacabades, les seves memòries Relació de fets. Havia col·laborat en nombroses publicacions, havia dirigit Empori (1907-08) i havia redactat Claris (1932) i Clarisme (1933), dedicades a comentar els debats de les corts en la discussió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sobre aquest tema publicà Estatut interior de Catalunya. Vot particular (1932), L’aplicació de l’Estatut de Catalunya (1932) i La Generalitat de Catalunya i la República Espanyola (1932).