Fou el centre de la regió (la Megàrida) compresa entre l’istme de Corint, l’Àtica i la Beòcia. Fundada a la fi del període micènic per corintis o argius, que es governaren amb una monarquia, durant els s. VIII i VII aC assolí la més gran esplendor i fundà diverses colònies, entre les quals Mègara Hiblea. Vers el 560 aC Pisístrat s’emparà de les seves possessions de Salamina i de Nisea, mentre Teàgenes assolia el poder de la polis. Aquest tirà recuperà els territoris espoliats i fundà Heraclea del Pont. En morir, la ciutat es debaté enmig d’una forta anarquia, fins que participà en la guerra contra els perses. Aliada amb Atenes i membre de la lliga del Peloponès (446 aC), s’aproximà després a Esparta, que li imposà la seva oligarquia, fins al 394 aC. Presa i saquejada per Demetri Poliorcetes (307 aC), no aconseguí de recuperar l’esplendor perduda, i, després d’haver estat lloc de batalla de les diverses potències, es lliurà espontàniament a Roma, el 146 aC. Al lloc del seu emplaçament han estat conservades les restes de les dues acròpolis i dels nombrosos temples recordats per Pausànies. Durant l’ocupació catalana, formà part del ducat d’Atenes i fou seu episcopal, sufragània de la d’Atenes; el darrer bisbe fou Joan Boïl. El 1374 fou assetjat el castell per les tropes del florentí Raniero, o Nerio, Acciaiuoli, que se n'apoderà cap a la darreria de l’any, malgrat l’aferrissada defensa que en feren els catalans, comandats per Francesc Llunell i pel notari i militar grec Demètrios Rendi.