Marquès de Santillana. Fill de l’almirall poeta Diego Hurtado de Mendoza, es distingí sempre per una doble activitat, política i literària. A favor de Joan II de Castella o en contra, combaté sense treva la privadesa d’Álvaro de Luna, a la caiguda del qual contribuí. Intel·lectualment, fou un home afeccionat a les novetats, col·leccionà una biblioteca particular important i encarregà la traducció de nombroses obres clàssiques. La seva producció palesa clarament totes les seves inquietuds renovadores. A la Carta Prohemio al Condestable Pedro de Portugal —escrita en prosa— defensà el conreu d’una poesia culta i sublim, d’inspiració clàssica, en contra de la poesia “ínfima”, escrita en romanç. Recollí la primera col·lecció de refranys en castellà (Refranes que dicen las viejas tras el fuego), però excel·lí sobretot en la creació poètica, que comprèn poemes al·legòrics, erudits i amb una clara influència italiana (la Comedieta de Ponça —descripció del desastre naval sofert per Alfons IV de Catalunya-Aragó a Nàpols— i l'Infierno de enamorados, d’inspiració dantesca). Són notables els seus poemes didacticomorals (el Diálogo de Bías contra Fortuna, el Doctrinal de privados— un dur atac contra Álvaro de Luna— i els Proverbios), i també els quaranta-dos Sonetos fechos al itálico modo, amb un esforç per innovar la mètrica castellana amb l’adaptació de l’hendecasíl·lab italià, i les composicions populars, influïdes per la lírica provençal i la galaicoportuguesa, d’una gran delicadesa i una gran frescor poètiques (Canciones y Deçires, Serranillas).