El primer vescomte de qui hom té notícia fou Berard (854). El 873, davant el castell, hom celebrà un judici i fou presidit per un missus del comte narbonès Isembert, anomenat Salomó (que molt de temps fou confós amb el comte Salomó de Cerdanya). Ramon BerenguerI de Barcelona, en el testament, deixà als seus fills tot el que tenia al Menerbès. Jaume I de Catalunya-Aragó renuncià a tots els drets al Menerbès pel tractat de Corbeil (1258). Vers el 990 recaigué en Guillem I, fill del vescomte de Narbona. Ponç de Menerba, besnet seu, sembla ésser l’homònim que es crià a la cort d’Alfons VII de Castella (on fou conegut com a Rodrigo González de Lara), i serví a la de Ferran II de Lleó entre el 1140 i el 1161; hi fou comte i ric home, senyor de Sandoval, alferes del rei i governador de Lleó, i es casà amb Estefania d’Urgell, filla del comte Ermengol V; sovint ha estat confós amb Ponç de Cabrera, també actiu en aquella cort en aquests anys. Nebot del dit Ponç fou el vescomte Guillem IV, el qual, el 1210, durant la croada contra els càtars, fou assetjat, al seu castell de Menerba, per Simó de Montfort, que l’obligà a retre-li. Confiscat el seu vescomtat, Guillem IV entrà (1215) a l’orde de l’Hospital, però reprengué la lluita al costat del comte Ramon VIII de Tolosa, i morí poc després del 1219. El vescomtat passà als Trencavell, vescomtes de Besiers i Carcassona.