Situació i presentació
Limita amb els municipis de Torregrossa (W), Mollerussa (NW), Golmés (NE), Vilanova de Bellpuig (E) i amb un enclavament del terme de Juneda (SW), Puiggròs (S) i Arbeca (SE), aquests darrers de les Garrigues. Va pertànyer al Segrià fins l’any 1988. En direcció NW, i prop de Miralcamp, circula el fondo de les Borgetes.
El poble de Miralcamp és l’únic nucli de població agrupada del terme. Les principals partides són les del Fondo, els Vilars, Bellfort, la Plana, els Colls i el Pla. Pel que fa a les comunicacions, una carretera local uneix el poble amb Mollerussa i continua vers el S fins a Puiggròs, i les Borges Blanques. La carretera comarcal que va de Torregrossa a Mollerussa passa pel sector de ponent del municipi i un camí veïnal porta a Golmés. El 2008 entrà en servei la variant L-200, d’1,7 kms de longitud i que absorbia el trànsit entre Mollerussa i les Borges Blanques.
La població i l’economia
La població, gràcies al regatge del canal d’Urgell, es mantingué amb signe positiu fins la dècada de 1980, moment en què s’inicià una tendència regressiva malgrat la proximitat de Mollerussa. El fogatjament de l’any 1365 donà 37 focs, però des de mitjan segle XIV la població (miracalpins o miracalpencs) anà disminuint, de manera que el 1553 restaven només 30 focs. Al segle XVIII, però, passà de 91 h el 1718 a 194 h el 1787, i el 1860 ja havia arribat als 525 h. El 1900, quan ja feia anys que funcionava el canal, tenia 744 h, i 1.052 h el 1930. El creixement fou després més moderat (1.164 h el 1960, 1.230 h el 1970, 1.235 h el 1975), i posterioment la població començà a davallar (1.181 h el 1981 i 1.197 h el 1991). A finals del segle XX, la població augmentà de manera que l’any 1999 s’enregistraren 1.251 h i l’any 2005, 1.275 h.
L’economia del municipi és principalment agrària. Els arbres fruiters ocupen gran part de les terres del municipi, amb un clar predomini de les pomeres i pereres. També hi ha el conreu de cereals, sobretot de blat de moro, i de farratge (alfals). Pel que fa a la ramaderia, predomina la cria d’aviram (sobretot de gallines i pollastres); destaquen també el bestiar porcí i l’oví. Quant a la indústria, hi ha la Cooperativa del Camp, fundada l’any 1945 i on s’hi poden trobar una gran varietat de productes autòctons (vins, vinagre, ametlles, oli, etc.) alguns, amb denominació d’origen.
El poble de Miralcamp
La plaça de Sant Jaume de Miralcamp
© Fototeca.cat
El poble de Miralcamp és a 287 m d’altitud, a l’esquerra del barranc de les Borgetes, en un turó. Presideix el nucli antic l’església parroquial de Sant Miquel, d’origen gòtic i refeta al segle XVIII aprofitant els carreus de l’antic castell; la façana és severa, amb una porta rectangular ornada amb dues columnes, un timpà triangular (s’hi accedeix per una escalinata) i un ull de bou com a única obertura, i acabada en un petit campanar d’espadanya; la volta fou refeta al segle XX.
Dins el nucli, tenen interès per la construcció dels seus edificis el Molí d’Olí, que fou propietat dels ducs de Medinacel·li al segle XIX, i que es caracteritza per la seva xemeneia, única a la comarca; i tot i que es troba en desús, l’edifici de la Cooperativa Agrària de Miralcamp, coneguda també com lo Sindicat Agrícola, bastit el 1919-20 per Cèsar Martinell. La façana d’aquesta cooperativa presenta un traçat on l’estil noucentista s’imposa al modernista.
La festa major d’hivern és el 20 de gener (Sant Sebastià) i la d’estiu l’últim cap de setmana d’agost, per Sant Miquel Arcàngel.
La història
El 1172 els Termini antiqui Ilerde assenyalen la força o castell de Miralcamp (com Bellvís i Torregrossa) com un dels límits del terme de Lleida. La casa d’Anglesola fou la repobladora del lloc després de la conquesta cristiana i ja el 1182 Bernat d’Anglesola era senyor de Miralcamp. El seu fill Pere (I) d’Anglesola (mort vers el 1220), senyor també de Mollerussa, fou el fundador de la branca dels Anglesola dita de Miralcamp. En foren membres Berenguera d’Anglesola, abadessa de Vallbona en 1348-77, i Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona en 1384-1408. El seu germà Hug (II) d’Anglesola (mort el 1399) es casà amb Sibil·la, senyora de la baronia d’Anglesola (l’herència de la qual passà a la seva filla Constança, casada amb un Montcada-Aitona), i amb Elieta de Rocabertí, i Miralcamp passà a la filla del segon matrimoni, Magdalena, casada amb Felip Galceran de Castre Pinós. El 1365 el castell i lloc de Miralcamp pertanyia a la vegueria de Tàrrega.
Per matrimoni de la neta de Felip Galceran, Joana de Castre-Pinós, amb Berenguer Arnau de Cervelló, baró de la Llacuna, Miralcamp passà a aquesta família i, posteriorment, als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada-Aitona (segle XVII) i als ducs de Medinaceli, que mantingueren la senyoria fins a la fi de l’Antic Règim.
En la guerra contra Joan II sofrí diverses falconades quan el monarca dominava Tàrrega. El castell de Miralcamp era ja en ruïnes al segle XVI. La població sofrí després el bandolerisme, tan estès al Segrià des de mitjan segle XVI. El 1632 els comtes de Savallà tenien el lloc a crèdit dels barons de la Llacuna, senyors jurisdiccionals.
L’any 1787, el viatger Francisco de Zamora explica una curiosa manera de proveïment d’aigua dels pobles de la rodalia: “...se echa una muela de agua en la plana de Miralcamp, que llaman colador, por espacio de un mes, y marchándose por allí el agua, al cabo de seis meses, si llueve, o de mas tiempo, si es seco, empieza a conocerse la humedad, primero en el mismo término de Miralcamp y luego en Fondarella, Mollerusa, Sidamun, Palau, Bellvís, Poal, Bell-lloc y hasta el Segre ... Una fuente que hay en Miralcamp es el termómetro de esta operación pues va subiendo a proporción que se aumenta el agua subterránea, hasta que corre por la superfície y sirve también para regar”. Després de la inauguració del canal d’Urgell (1862) l’alcalde de Miralcamp envià un expedient a la Diputació de Lleida en el qual feia una reclamació a l’empresa del canal pels danys ocasionats a veïns i regants a causa de les filtracions d’aigua de les séquies.