El terreny, totalment pla, és regat per la séquia comuna de Gandia (a través de la séquia de Miramar). Predomina el taronger i hi ha petits sectors d’hortalisses (tomàquets i cebes sobretot, que hom exporta a través del Grau de Gandia). Al sector litoral, de platges sorrenques, es va constituint un nucli d’estiueig comarcal i de turisme. La població, que augmentà amb certa intensitat als s. XVIII i XIX, ha restat estancada des del 1910 per l’emigració vers França i Gandia. El poble (1 313 h agl [2006], milamarins; 10 m alt.) és a la vora de la carretera que comunica el Grau de Gandia amb Oliva. L’església parroquial de Sant Andreu (destruïda el 1936 i reedificada modernament), que havia depès de la de Gandia, s’independitzà el 1535 (amb els annexos de Tamarit i de Daimús); en depèn la de l’Alquerieta de Guardamar. Antiga alqueria islàmica, fou lloc de moriscs (56 focs el 1609) de la fillola de Gandia. Des del començament del s. XVI pertangué als ducs de Gandia.