Segons la Crònica de Morea, fou fundada el 1248. Miquel VIII Paleòleg la conquerí als croats llatins el 1262 i la convertí en residència del governador del Peloponès. Aviat atragué els habitants d’Esparta, que s’hi instal·laren i hi residiren. Seu del despotat de Mistràs, fou ocupada pels turcs el 1460 i, malgrat les diverses temptatives efectuades per alliberar-la del jou otomà (els Malatesta el 1464, els Morosini el 1687), caigué gradualment en decadència. Fou un extraordinari centre cultural, que florí a les acaballes de l’Imperi i, entre altres, acollí el filòsof neoplatònic Iorgos Plítonas o Iemistós, mestre del futur cardenal Bessarió. Les ruïnes de la ciutat resten emplaçades en tres zones a distints nivells: la fortalesa al cim, els palaus, les cases nobiliàries i algunes esglésies al centre, i, a la part més baixa, les cases del poble i diversos monestirs. Els edificis religiosos (la catedral Ágios Dimítrios, construïda en 1291-92, on fou coronat Constantí XI Paleòleg, l’Evanguelístria, el Vrondokhíu, amb les dues esglésies d’Ágioi Theódoroi i l’Afendikó, Ágia Sofia, el Perívleptos i la Pandànassa) són les obres mestres, que excel·leixen en l’arquitectura —hi figuren les formes tradicionals al costat d’innovacions tals com el tipus de temple de cinc cúpules— i en la decoració mural, que recull gairebé totes les tendències modernes del renaixement dels Paleòlegs, amb les figures que abandonen el hieratisme per una més gran expressivitat. Al costat dels edificis i tresors religiosos, les construccions civils enriqueixen el lloc, un dels conjunts més importants de l’art bizantí.