Drenen el terme diversos barrancs afluents del riu de Cànyoles. Dues terceres parts del territori són ocupades pel sector forestal: boscs de pins (7 000 ha) i matollar (2 000 ha). L’agricultura és predominantment de secà (4 500 ha): vinya (1 500 ha), oliveres (1 000 ha) i, en menor quantitat, blat, ordi i ametllers. El regadiu (140 ha) aprofita aigua de pous i de fonts i és destinat a tabac, blat, hortalisses i arbres fruiters. La ramaderia ovina, que havia estat important, és en decadència. Les activitats industrials, sobretot les derivades de la fusta, han esdevingut majoritàries i avui ocupen el 51% dels actius. La població, que assolí el seu màxim a mitjan s XIX, decaigué fins el 1930, i des d’aleshores es mantingué estancada per emigració a València i a Barcelona. Des del 1975, però, experimenta un creixement a causa de la petita industrialització. La vila (4 559 h agl [2006], moixentins ; 337 m alt.) és a la dreta del riu de Cànyoles, a la carretera de València al port d’Almansa. Té estació del ferrocarril de València a Venta de la Encina. L’església parroquial (Sant Pere) fou bastida en 1883-92. Es conserva l’antic convent de Sant Antoni, de franciscans, fundat el 1563, i el palau senyorial dels marquesos de la Romana. Moixent és citat a la Crònica de Jaume I com a població musulmana de la jurisdicció de Xàtiva, la qual, retuda a l’infant Alfons de Castella, passà pel tractat d’Almirra (1244) al domini catalanoaragonès. Es tracta possiblement del mateix lloc de Garmoixent el terme del qual és citat com a límit amb el regne de Castella als Furs de València ; les restes del castell de Garmoixent són dins el municipi, a l’indret dit el Castellaret . El terme de Moixent incloïa al s. XIII la Font de la Figuera. El 1303 fou atorgada la carta de població de Moixent pel seu senyor Gonçal Garcia a cristians vells i esdevingué centre de la baronia de Moixent. El municipi comprèn, a més, les caseries de les Alcusses i de les Cases de Lloma, i, entre altres restes antigues, l’important poblat ibèric de la Bastida de les Alcusses.