La geografia física
La major part del territori és compresa entre els rius Dnièster i Prut, i és una plana aturonada molt desmembrada per valls fluvials i barrancs. Al centre hi ha la màxima elevació del país (Kódry, 429 m). Al N, el paisatge és dominat per l’estepa de Beltsy, entre els 150 m i els 200 m d’altitud. El sòcol cristal·lí, recobert de roques sedimentàries, aflora només al N. Al S, la plana de Budzhak és trencada per nombrosos barrancs, i a l’E es troben alguns contraforts dels altiplans de Volin-Podolsk. Els sòls de Moldàvia són variats i molt fèrtils, i destaca el txernozem del N. El clima hi és moderadament continental, amb hiverns curts, amb poca neu, i estius prolongats i càlids. La temperatura mitjana al juliol és de 20 ºC, i pel gener, de -4 ºC. Les precipitacions oscil·len entre els 560 mm i els 370 mm, però hi ha importants variacions anuals, amb sequeres prolongades alternades amb inundacions. Els vents dominants són de NW i SE.
El riu Dnièster al seu pas per Moldàvia
D’entre els nombrosos rius, uns 3.000, la majoria dels quals corren de NW a SE, sobresurten el Dnièster (650 km en territori moldau, navegable) i el Prut, tributari del Danubi i que voreja la frontera occidental de la república (695 km). Al S destaquen el Ialpug i el Cogâlnic. Els llacs principals són el Beleu, el Drachele, el Rotunda i el Ruptura. Les reserves dels aqüífers són molt importants, amb més de 22.000 brolladors. La major part del territori és de conreu. Els boscs, principalment de fullatge caduc, ocupen el 8% del territori. Hi ha prats a les valls inundables del Dnièster, el Prut i el Reut.
La geografia econòmica
El clima i el sòl fan de Moldàvia un país de condicions òptimes per a l’agricultura (el 80% del territori és conreat). Els vinyers (malloles) es concentren a les zones centrals (entre el Dnièster i el Prut) i al S. Al SE hi ha horta. El gira-sol, el tabac la bleda-rave sucrera i el blat de moro són els conreus industrials més importants. Els nombrosos pantans que hi foren construïts els anys que el país formà part de l’URSS s’utilitzen per al regatge, a més de produir electricitat. Hi ha ramaderia bovina i porcina a tot el territori, i ovina al S, i hom practica la sericicultura al SE. La producció de llet també és important. El sector aportava el 1994 el 43% del PIB i ocupava el 45% de la població activa, però des de la dècada de 1990, l’ensorrament de l’economia planificada l’ha perjudicat. Els recursos minerals són escassos i, bé que hom ha detectat jaciments de petroli al S del país, la pràctica totalitat de l’energia ha de ser importada. La indústria, concentrada principalment a Chisinau, Bălţi i Tighina, és poc desenvolupada (1994: 14% del PIB i 32% de la població activa) i té com a branca principal l’alimentària (indústries vinícola, conservera, farinera i tabaquera). És molt important el refinatge de sucre, al N, on hom aprofita els conreus de bleda-rave sucrera. La dècada de 1950, el govern soviètic impulsà a Moldàvia la fabricació de maquinària agrícola, que s’exportava arreu de l’URSS. Hi són representades també les indústries de la pell, el calçat i el tèxtil. El comerç exterior, deficitari, té lloc sobretot amb Rússia i, amb menys intensitat, amb Romania, Ucraïna i Bielorússia. Moldàvia exporta productes agrícoles i, a molta distància, maquinària i teixits, i importa combustibles, maquinària i béns de consum. La unitat monetària és el leu (des del 1993). La renda per habitant és la més baixa d’Europa, el 2007 era de 1.260 $. Com la resta dels estats sorgits de l’antiga URSS, Moldàvia pateix des del principi de la dècada dels noranta un greu deteriorament de l’economia que té en la inestabilitat política, les dificultats d’adaptació a l’economia de mercat, l’endarreriment de les infraestructures i la interrupció dels circuits comercials habituals els factors més determinants. Moldàvia rep suport financer i assessorament de l’FMI, el BERD i el Banc Mundial. Moldàvia és membre del Grup de Cooperació Econòmica de la Mar Negra. Des de la independència fins al 1999, el PIB acumulat disminuí el 60% i, exceptuant el 1998, el 2000 fou el primer any de creixement positiu, que fins el 2004 se situà per sobre del 6% anual, millora conseqüència de l’impacte d’algunes reformes estructurals implantades a la dècada anterior, de la reactivació del consum interior i de la recuperació de les exportacions als mercats veïns després de la crisi russa del 1998.
La geografia humana
El poblament és majoritàriament rural (53,2% el 1995) i amb tendència a ser disseminat; tan sols la capital, Tiraspol, Bălţi i Tighina superen els 100.000 h. La densitat és de 130 h/km2. El creixement natural de la població s’ha alentit des del final dels anys vuitanta. Ètnicament, el 65% de la població és moldava; els eslaus (13% d’ucraïnesos i 13% de russos) són concentrats a la regió del Transdnièster. Els gagaüsos (3,5%) disposen d’un territori autònom reconegut. No hi ha religió oficial, i la majoria de la població és adscrita a l’Església ortodoxa oriental. La llengua oficial és el romanès, que ha estat denominat “llengua moldava” des de l’època del règim soviètic (1940) i fins l’any 2023, quan el Parlament aprovà la denominació de “llengua romanesa” per a designar la llengua oficial del país. Antiga república soviètica, Moldàvia és independent des del 1991; disposa d’un parlament unicameral de 104 membres elegit per sufragi universal directe cada quatre anys. El cap d’estat i del govern és el president, elegit també per sufragi universal directe en dues voltes cada quatre anys. Moldàvia és membre de l’ONU, de la CEI i de l’FMI.
La història
Moldàvia comprèn un territori dividit entre l’estat del mateix nom (antiga república de l’URSS), que correspon aproximadament a la Bessaràbia, i la regió, també homònima, de Romania. Poblada successivament per romans, gots, huns, eslaus, àvars, búlgars, magiars i tàtars. Aparegué com a estat feudal, polaritzador de diferents principats locals, sota Bogdan I (1359-65) i assolí la culminació amb Esteve III el gran (1457-1504). Ocupada pels turcs des del 1538, l’opressió d’aquests fou especialment dura a l’època de la Sublim Porta. Acabada la guerra russoturca (1806-12), la Bessaràbia fou incorporada a Rússia.
Després de l’enderrocament del règim turcofanariota (1821), fou ocupada totalment per Rússia (1828), la qual li imposà el denominat reglament orgànic el 1832 sota l’administració del príncep Mihail Sturdza, enderrocat el 1846 pel moviment nacionalista. La pau de París (1856) retornà a Moldàvia el S de Bessaràbia. El 1859 Moldàvia s’uní a Valàquia sota Joan I Cuza (1859-66) i passà a formar part de Romania. A la Moldàvia ocupada per Rússia, l’establiment de l’URSS (1917) portà a la creació de la república autònoma de Moldàvia (1920) i, el 1940, de la República Socialista Soviètica de Moldàvia.
La signatura de tractat de pau entre Romania i l’URSS el 1947, i l’entrada de Romania en l’òrbita soviètica comportà la renúncia romanesa a qualsevol mena de reivindicació territorial. Arran del procés de dissolució de l’URSS, el 1989 es formà el partit nacionalista Front Popular Moldau i hom declarà il·legal l’annexió de Bessaràbia a l’URSS el 1940. El romanès fou declarat llengua oficial. L’intent d’annexió a Romania fracassà, però, per l’estat desastrós de l’economia d’aquest país i per la pressió de Rússia, pretextant protegir les poblacions eslaves de la riba est del Dnièster (Transdnièster), que l’agost del 1990 havia declarat unilateralment la seva independència sota el lideratge de l’excomunista Igor Smirnov.
El conflicte del Transdnièster ha determinat la trajectòria d’aquesta antiga república soviètica que, com la majoria, es declarà independent el 1991 (27 d’agost). Pel desembre Moldàvia s’integrà a la CEI i hom celebrà eleccions, que guanyà Mircea Snegur amb el suport del Front Popular. Confirmat en les eleccions legislatives del febrer del 1994, ara al front del Partit Demòcrata Agrari de Moldàvia (PDAM), Snegur hagué de fer front a les conseqüències dels enfrontaments armats que tingueren lloc el 1992 al Transdnièster.
Moldàvia acordà amb Rússia l’establiment de forces d’interposició i una retirada progressiva de l’exèrcit rus. El juliol del 1994 hom adoptà una nova constitució que preveia una àmplia autonomia per als gagaüsos (cristians d’origen turc que representen al voltant del 3,5% de la població del país) i per al Transdnièster. Però aquesta solució no fou acceptada pels secessionistes, com tampoc l’acord russomoldau de l’agost del 1994 per a la retirada de les tropes russes, rebutjat pel 93% dels ciutadans de la regió en un referèndum que se celebrà el març del 1995.
D’altra banda, aquest any tingueren lloc protestes importants sobre la denominació de la llengua oficial de Moldàvia (moldau a la constitució), que Snegur designà com a romanès davant el Parlament, poc abans de deixar el PDAM i fundar un partit propi. De manera inesperada, les eleccions presidencials del novembre del 1996 donaren com a vencedor Petru Lucinschi, president del Parlament, més proper a les posicions de Rússia en el conflicte sobre Transdnièster. Tot el país, però de manera especial aquesta regió, patí dificultats econòmiques greus, no solucionades per l’ajut internacional ni per les mesures d’ajustament estructural aplicades.
La política exterior moldava intentà mantenir durant els anys noranta un delicat equilibri entre les pressions de Romania (segons un referèndum celebrat el març del 1994, el 95% dels moldaus eren favorables a una unió amb aquest) i les de Rússia. Es reforçaren els lligams de Moldàvia amb Europa mitjançant la participació en l’Associació per la Pau de l’OTAN (1994), un acord d’associació amb la Unió Europea (1994) i l’admissió al Consell d’Europa (1995). El govern del president Petru Lucinschi (desembre del 1996) pogué trobar suport en l’heterogeni Parlament sortit de les eleccions del març del 1998.
Aquestes eleccions, guanyades pel Partit Comunista amb 40 escons dels 104 possibles, portaren a la formació d’un govern de coalició entre la Convenció Democràtica de Moldàvia (CDM, aliança entre democratacristians, liberals i centristes), el Bloc per una Moldàvia Democràtica i Pròspera (PMDP) i el Partit de les Forces Democràtiques (PFD), encapçalat pel primer ministre Ion Ciubuc. La crisi financera russa de l’estiu del 1998 afectà greument el país, el comerç exterior del qual depèn en un 60% de Rússia. El desastre econòmic provocà la dimissió de Ciubuc i l’assumpció del càrrec per Ion Sturza, que trobà suport en els vots de la coalició governant. Tot i així, la crisi no fou controlada, i el desembre del 1999 pujava a la direcció del govern l’independent Dumitru Braghis, amb els vots dels comunistes i els democratacristians. La inestabilitat política dugué Lucinschi a convocar eleccions legislatives al febrer.
Malgrat el triomf, el febrer del 2001 i el març del 2005, del Partit Comunista en les eleccions generals, que situà a la presidència Vladimir Voronin (antic funcionari soviètic d’origen rus), el conflicte de la república secessionista eslavòfona del Transdnièster —que, amb el suport explícit i determinant de Rússia, ha constituït una administració independent de fet— no es desbloquejà: si bé el 1999 l’OSCE decretà el final del 2002 com a data límit per a la retirada de les tropes i els arsenals russos, el termini fou posposat posteriorment al 2003 i al 2004. El novembre del 2003, en l’últim moment, Voronin refusà signar l’acord proposat per Rússia que fixava l’estatut de la república, pressionat per les protestes dels partits nacionalistes moldaus, que veien en el document excessives concessions.
El juliol del 2004, el tancament obligat de les escoles en moldau del Transdnièster comportà un nou element de tensió i de bloqueig. El decantament prorús de Voronin també es manifestà en altres iniciatives que afectaven tot el territori: la més destacada (finalment també rebutjada per l’amplitud de les protestes) fou l’intent, el gener del 2002, de declarar el rus llengua cooficial i obligatòria a les escoles. Agreujaren la situació, a més, els talls de subministrament de gas que l’empresa russa Gazprom dugué a terme a l’inici del 2006 per pressionar per a un augment del preu, al qual Moldàvia s’oposà, tot posant en evidència la dependència energètica total amb Rússia.
Al juliol ambdues parts pactaren un nou preu. Tot i això, la situació de Moldàvia com a territori de trànsit del gas rus cap a Ucraïna i Europa o des d’Ucraïna i Europa també afectà el país amb ulteriors talls. En l’àmbit polític, el conflicte del Transdnièster reprengué la tensió quan el govern de la regió convocà un referèndum el setembre del 2006, en el qual el 97% de la població de la zona votà per la independència de Moldàvia i per la integració a Rússia, tot i que les organitzacions internacionals denunciaren la consulta. Reelegit el 2007 el secessionista Igor Smirnov a la presidència del Transdnièster, l’abril de l’any següent aquest i Voronin es reuniren per primer cop des del 2001 per tal de desbloquejar la situació.
Les relacions amb Romania, d’altra banda, també tingueren moments difícils el març del 2007, quan Voronin acusà les autoritats romaneses d’expedir certificats de nacionalitat romanesa per als moldaus, cosa que els permetia viatjar a la Unió Europea. Les eleccions legislatives moldaves de l’abril del 2009 donaren novament la victòria als comunistes, però poc després manifestants anticomunistes s’enfrontaren a la policia i assaltaren el Parlament i la presidència. Voronin acusà Romania d’estar al darrere dels revoltats i proposà un recompte dels vots, avalat pel Tribunal Constitucional, que confirmà els primers resultats.
Tot i això, el refús de l’oposició a acceptar els resultats provocà la paralització del Parlament, atès que els comunistes no arribaven, per un sol escó, a les tres cinquenes parts per a confirmar en la presidència el seu candidat, i per tal de desbloquejar la situació es convocaren de nou eleccions el 29 de juliol i fou nomenat president interí el liberal Mihai Ghimpu, un dels artífexs de la victòria de l’oposició formada pel Partit Liberal Democràtic (16%), el Partit Liberal (14%), el Partit Democràtic (12%) i l’Aliança Moldàvia Nostra (7,4%), que deixava els comunistes per sota de la majoria absoluta amb prop del 45% dels vots.
Encapçalà el nou govern de coalició Vlad Filat, en el càrrec des del setembre, que feu de l’acostament a la UE la prioritat de la seva política. La correlació de forces al Parlament, però, impedí l’elecció d’un nou president. En resposta a aquest bloqueig, el març del 2010 el Tribunal Constitucional ordenà la celebració de noves eleccions al novembre, però els resultats deixaren irresolta, de nou, l’elecció del president.
El 16 de març de 2012, després d’anys d’inestabilitat política i de presidències interines, Moldàvia nomenà un nou president del país. L’europeista Nicolae Timofti fou elegit gràcies a la unió dels partits europeistes, però també per la deserció de tres diputats comunistes que permeté que s’assolís la llargament desitjada majoria de 61 diputats (sobre 101) que la Constitució exigeix per a l’elecció d’aquest càrrec.
El primer ministre, Vlad Filat, dimití el març del 2013 arran de problemes amb la seva coalició. El substituí, al cap de dos mesos, Iurie Leancă, aliat de Filat que es comprometé a mantenir el programa de lluita contra la corrupció i d’acostament a Europa. De fet, al final d’any se signà un acord d’associació amb la UE. Tanmateix, la clàssica divisió de la societat entre prorussos i proeuropeus es continuà mostrant amb gran evidència, amb convocatòries de grans mobilitzacions per totes dues bandes.
El 30 de novembre de 2014 se celebraren de nou eleccions parlamentàries, en les quals els partits proeuropeus obtingueren una mínima i fragmentada minoria —el Partit Liberal Demòcrata (19,5% dels vots), el Partit Democràtic (17,5%) i el Partit Liberal (9,5%)—, mentre que el prorús Partit Socialista obtingué el 21,2% i el Partit Comunista el 17,9%. El 2015 es produí una greu crisi institucional a Moldàvia. El primer ministre Chiril Gaburici, nomenat al gener, hagué de dimitir al juny per haver falsificat del seu títol universitari i, posteriorment, Valeriu Streleţ, nomenat primer ministre al juliol, fou acusat de frau massiu i d’acceptar suborns. El 20 de gener de 2016 fou nomenat primer ministre l’europeista Pavel Filip. Només dos mesos més tard, el Tribunal Constitucional dictaminà que la revisió constitucional del 2000, que preveia l’elecció indirecta del president del país, era inconstitucional. Per tant, per primer cop des del 1996, s’hagueren de celebrar eleccions presidencials, que donaren la victòria al prorús Igor Dodon, amb el 52,1% dels vots i una participació del 53%, en segona volta el 13 de novembre. Aquesta situació provocà constants conflictes entre el primer ministre i el president, que es negà a signar nomenaments o lleis aprovades, cosa que afavorí la prolongada crisi política i de governabilitat del país, així com la corrupció i la manca de control financer i administratiu.
En les eleccions parlamentàries del 24 de febrer de 2019, el Partit Socialista guanyà els comicis (31%), seguit per l’aliança electoral ACUM, de caràcter liberal i europeista, formada per la Plataforma per la Dignitat (DA) i el Partit d’Acció i Solidaritat (PAS), amb el 26,8% dels vots, el Partit Democràtic (23,6%) i el Moviment Sociopolític Republicà - Igualtat (Șor Party), amb el 8%. Per primera vegada des de la independència, el Partit Comunista no assolí cap escó. Per un acord entre el Partit Socialista i el PAS, es creà un govern de coalició amb Maia Sandu com a primera ministra. Al novembre, el govern de Sandu fou destituït per una moció de censura pels seus intents de canviar el sistema judicial del país. El Parlament designà Ion Chicu nou primer ministre.
L’1 de novembre de 2020 se celebraren eleccions presidencials, que donaren la victòria, en segona volta, a la candidata del PAS, Maia Sandu, que obtingué el 57,72% del vots i substituí Igor Dodon en el càrrec. Poques setmanes després d’ocupar el càrrec de presidenta, el 31 de desembre, Sandu nomenà Aureliu Ciocoi nou primer ministre, per la renúncia de Chicu al càrrec.
El juliol del 2021 se celebraren de nou eleccions parlamentàries, en les quals el PAS, amb Igor Grosu al capdavant, obtingué el 52,8% dels vots, mentre que la coalició de comunistes i socialistes, que té com a figura més destacada Igor Dodon, aconseguí només el 27,17%.