Estudià dret i es llicencià en filosofia i lletres a Madrid, on es relacionà amb el cinema, com a crític i guionista, i fou també crític d’art. El 1970 publicà la seva primera novel·la, Museo provincial de los horrores , la qual seguiren: Busto (1973), premi Barral, Tres cuentos didácticos (1975), juntament amb Félix de Azúa i Javier Marías, La comunión de los atletas (1979), Los padres viudos (1984), La misa de Baroja (1995), La mujer sin cabeza (1997) i El vampiro de la calle Méjico (2002) , El abrecartas (premi Salambó i Premi Nacional de Narrativa, 2007). Ha publicat també el volum de narracions Con tal de no morir (2009). Traslladat a Anglaterra el 1971, s’hi graduà el 1975 com a Master of Arts en història de l’art amb una tesi sobre temes d’iconologia religiosa en la pintura prerafaelita anglesa. Allí publicà una Guía secreta de Londres (1975) i l’estudi New Cinema in Spain (1977). Professor de llengua i literatura castellanes a Oxford el 1976. Com a dramaturg, és autor de Los abrazos del pulpo (1985) i Don Juan último (1992) i dels llibrets de les òperes El viajero indiscreto (1990) i La madre invita a comer (1994), de Luís de Pablo. També ha escrit obres d’assaig ( El cine estilográfico ,1993; La edad de oro , 1996; El novio del cine , 2000) i de poesia ( Los espías del realista , 1990; Vanas penas de amor , 1998).
Vicent Molina i Foix
© Universidad de Cantabria
Escriptor en castellà.