i Ernest Moliné i Brasés | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ernest Moliné i Brasés

Ernest Moliné i Brasés
© Fototeca.cat
història del dret hist dr i història hist
Advocat i historiador.
Barcelona, 1868 — Barcelona, 1940

Redactor de La Veu de Catalunya (1891) i de La Renaixença (1896). Assistí a l’Assemblea de Manresa de la Unió Catalanista (1892). Des del 1906 al 1912 dirigí, juntament amb I.de Janer i Ll.Faraudo, la col·lecció “Recull de Textes Catalans Antichs”. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1913), fou un assidu col·laborador del seu butlletí. Secretari del consell d’administració de l’empresa Asland. Entre les seves obres cal destacar l’edició crítica de la Descripción de Cataluña de Diago (1909), Llegendes rimades de la Bíblia de Sevilla (1909-10), Textes catalans-provençals dels segles XIII i XIV (1911-12), Receptari de micer Johan, 1466 (1913-14), Textes vulgars del segle XV (1913), Les costums marítimes de Barcelona (1914), amb abundoses notícies i estudis, sens dubte la més important, L’antic ordre judiciari observat en la cort dels cònsols de la mar de Barcelona (1917), la continuació i revisió de la Història de Catalunya d’Aulèstia per a la seva segona edició (1922), L’epistolari d’en Marian Aguiló (1925-26), Don Víctor Balaguer (1925-26), l’edició facsímil de la Descripción de las excelencias de Barcelona de Jorba (1928) i Josep Maria Roca (1931). Publicà també un volum de poesies originals (1906), traduccions de Kipling i Tolstoj i un Resum sintètic de la història del catalanisme (1907). A proposta seva, hom afegí la tornada ‘Bon cop de falç!' a la lletra de Els Segadors .

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...