Vida i obra
D’origen social benestant, després d’estudiar el batxiller als Escolapis cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1889, i es doctorà a Madrid el 1890. Es dedicà professionalment a l’exercici de l’advocacia, fins que el 1901 entrà, gràcies a Eusebi Güell, com a soci fundador i secretari general del consell d’administració en la Companyia Asland. Fou membre de diverses corporacions i entitats cíviques en què col·laborà de manera molt activa, entre les quals cal destacar els Jocs Florals, el Col·legi d’Advocats, l’Ateneu Barcelonès, el Patronat de la Mentora Alsina, la Biblioteca Pública Arús, la Societat Catalana de Bibliòfils i, sobretot, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on el 1913 ocupà el setial que havia deixat vacant el seu amic Antoni Aulèstia i Pijoan. Des del 1906 al 1912 dirigí, juntament amb I.de Janer i Ll. Faraudo, la col·lecció “Recull de Textes Catalans Antichs”.
Des dels seus anys d’estudiant universitari es vinculà estretament amb el moviment catalanista i hi tingué un notable protagonisme fins a la formació de Solidaritat Catalana. Així, ocupà càrrecs directius al Centre Escolar Catalanista, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista, fou delegat per Barcelona d’aquesta associació en les assemblees de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894), Olot (1895), Girona (1897), Terrassa (1901) i Barcelona (1904) i s’adherí a la Solidaritat Catalana. A més, fou redactor o col·laborador en diversos periòdics catalanistes, entre els quals destaquen L’Arc de Sant Martí, La Renaixença (1896) i La Veu de Catalunya (1891). on publicà un bon nombre d’articles erudits i de doctrina i propaganda catalanistes i també crítica literària..
A cavall entre Renaixença, modernisme i noucentisme, Moliné exemplifica el model d’intel·lectual catalanista del tombant de segle, amb una importantíssima obra erudita i de divulgació que comprèn una seixantena de títols. Escriví diversos treballs d’història de la literatura catalana, com ara Textos vulgars del segle XV (1913), La llengua catalana (1911) i Textos catalans provençals dels segles XIII-XIV (1911-12). També destaca Llegendes rimades de la Bíblia de Sevilla (1909-10), Receptari de micer Johan, 1466 (1913-14). En poesia, publicà els volums Llibret de poesies íntimes (1906) i Poesies (1915). Publicà traduccions de Kipling i Tolstoj. La seva obra crítica i literària fou un intent d’acostar-se a les aportacions del modernisme des de plantejaments estètics i literaris d’arrel vuitcentista. A proposta seva, hom afegí la tornada ‘Bon cop de falç!' a la lletra de Els Segadors.
Com a historiador, és autor d’un bon nombre d’articles de temes molt variats repartits en nombroses publicacions, entre les quals destaca especialment el BRABLB, entitat de la qual fou bibliotecari, arxiver i també responsable de l’edició del Butlletí entre el 1918 i el 1923. Entre les seves obres cal recordar Jerarquia i descentralització (1891), Establiments de l’orde de caballería de Sant Jaume (1915), L’Acadèmia dels Desconfiats (1916), L’antic ordre judiciari observat en la cort dels cònsols de la mar de Barcelona (1917), L’epistolari d’en Marià Aguiló (1925-26), les edicions crítiques La descripción de Cataluña de Diago (1909) i Descripción de las excelencias de la muy noble ciudad de Barcelona de D.J. Jorba (1928), i les biografies que dedicà a Víctor Balaguer (1925) i Josep Maria Roca (1931).
Però, sens dubte, la seva aportació més destacada a la història cultural és la monumental i interdisciplinària Les costums marítimes de Barcelona universalment coneguda com a Llibre del Consolat de Mar (1914). En aquesta obra, l’autor sabé combinar a la perfecció les seves facetes de jurista, crític, historiador i filòleg, perquè, com observà Martí de Riquer en la seva recepció pública a la RABLB (1944), com a jurista resolgué molts dels problemes que presenta el Consolat, i que només podien aclarir-se amb un gran coneixement de la història del dret; com a crític, dugué a terme una edició pulcra, correcta i encertada dins la complicació de les diferents redaccions i nombroses variants que presenta el text que es proposà editar; com a historiador, demostrà conèixer a fons el complex mecanisme dels orígens i l’evolució de l’expansió marinera de Catalunya, i, finalment, com a filòleg creà uns vocabularis molt competents gràcies als seus profunds coneixements de la llengua antiga i el seu sentit etimològic.
D’altra banda, Moliné no oblidà mai la faceta de divulgador de la història del país per a un públic ampli. En aquest camp, la seva contribució més important fou la revisió i compleció de la Història de Catalunya d’Antoni Aulèstia (2a ed., 1922). En el segon volum inclogué la major part de l’opuscle Resum sintètic de la història del catalanisme que havia escrit l’any 1907 en plena eufòria de Solidaritat Catalana. El Resum té, malgrat la seva reduïda extensió, el mèrit de ser el primer intent d’oferir de manera sistemàtica i entenedora els orígens i l’evolució del catalanisme polític, en una línia que alguns anys més tard Rovira i Virgili sabé continuar de manera molt més ambiciosa. Una part del fons bibliogràfic i documental de Moliné el conserva el seu net Ernest Guille i Moliné.
Bibliografia
- Duran Tort, C. (2002): “Ernest Moliné i Brasés, defensor dels Jocs Florals”, dins Diversos autors: Anuari Verdaguer 1997-2001. Vic, Eumo, p. 155-178.
- Guille i Moliné, E. (1997): “Ernest Moliné i Brasés: una personalitat de la història de Catalunya a l’Anoia”. Miscellanea Aqualatensia, 8. Igualada, Centre d’Estudis de l’Anoia p. 491-545.