El 1857 ingressà a l’exèrcit i inicià la seva formació militar. El 1868, obtingué el grau de capità. Cooperà a sufocar les revoltes federalistes de Barcelona (1869) i Gràcia (1870). Intervingué, en contra dels carlins, en diverses accions de la III Guerra Carlina a Navarra, de les quals cal destacar la de Discastillo, la batalla de Montejurra (1873) i la de San Pedro de Abanto i Murrieta (1874). El 1875, arran de la seva participació en l’aixecament del bloqueig de Pamplona i també per la presa de Monte Esquinza i dels pobles de Lácar i Lorca, fou nomenat tinent coronel. El mateix any passà a Cuba, on dirigí un batalló contra els moviments independentistes cubans. El 1878 tornà a la península Ibèrica. Ascendí a general de brigada el 1891. El 1893 fou ferit a Barcelona en l’atemptat contra el capità general de Catalunya Martínez de Campos. El 1894, intervingué en les operacions de Melilla, i, més tard, ja de retorn a Cuba (1896), es destacà en les batalles de La Ceja de la Herradura i en l’acció de Las Lajas. Dirigí les operacions militars a la desembocadura del riu San Juan, on comandà la brigada de Las Villas. Participà també, durant el 1897, en diverses missions contra els aixecaments, i fou ascendit a general de divisió; amb caràcter interí, comandà el cos de l’exèrcit d’Occidente i exercí com a sotsinspector d’infanteria i cavalleria i dels cossos de voluntaris i milícies. El mateix 1897 retornà a la península Ibèrica. Ascendit a tinent general (1910), fou capità general de les Canàries (1911-12), de Mallorca (1912-14) i de València (1914-15). El 1917 marxà a Madrid i passà a la secció de reserva de l’estat major de l’exèrcit. El seu germà Francesc Molins i de Lemaur seguí també la carrera militar i fou destinat a Cuba, on fou general de brigada i director de la mestrança de l’Havana.