Esteve Monegal i Prat

(Barcelona, 1888 — Barcelona, 1970)

Dona que es pentina , d' Esteve Monegal i Prat

© Fototeca.cat

Escultor, assagista i industrial.

Nebot de Josep i de Trinitat Monegal. El 1905 ja publicava a El Poble Català articles d’un optimisme vital i utòpic. Aprengué el violí amb Egisto Cioffi, però es decantà aviat cap a les arts plàstiques i ingressà a l’acadèmia Galí. Fou col·laborador literari d' Art Jove (1905-06) —on signava Complexe —, de La Publicidad (1910) —on era Complejo — i després de La Revista (1916-17), i fou col·laborador artístic d' Or i Grana (1906-07), amb el pseudònim d' Emili Montaner . Freqüentà el taller Guaiaba i el 1908 ja era secretari del Cercle Artístic de Sant Lluc i il·lustrà la primera edició de La muntanya d’ametistes de Guerau de Liost. Després de conrear la pintura, s’inicià d’escultor, de primer d’una manera autodidàctica i després amb Josep Clarà a París (1911-12), on residí amb F.Vayreda, D.Carles i I.Mallol. Integrat a Les Arts i els Artistes, exposà des del 1913 i, individualment, el 1914 (Barcelona) i el 1915 (Girona). Interessat a crear una escola d’oficis artístics, s’integrà a l’equip promotor de l’Escola Superior de Bells Oficis, de la qual fou el primer director d’escultura (1915). El 1917, potser desil·lusionat per les circumstàncies històriques d’aquell any clau, es retirà i assumí la direcció de la fàbrica de perfums familiar, a la qual posà el nom Myrurgia i a la qual aviat donà una nova vitalitat. Com a escultor ja només féu alguns retrats familiars i diverses imatges per a la parròquia de Santa Coloma de Farners (1930 i 1944) i el grup principal de la parròquia de Santa Anna de Barcelona (1942). Després d’una etapa en què assimilà influències diverses, com la d’Ismael Smith ( Dionisos , 1909; Cornellà, col·l Solanic), esdevingué l’escultor indiscutiblement més compenetrat amb l’ideari del Noucentisme, moviment en el qual, gràcies a la seva forta autoritat moral, influí notablement ( Dona que es pentina, 1914, Barcelona, col·l Myrurgia; La Pau , 1915, Olot, col·l Ventós; Nu femení , 1916, Cornellà, col·l Solanic).