Germana del pintor Enric Monserdà i Vidal. S’interessà de ben jove per la literatura, en contacte amb la tertúlia formada al taller de relligat de llibres del seu pare, i ja el 1862 publicà un poema en castellà dedicat a Josep Anselm Clavé, i de seguida desplegà, inicialment també en castellà, una intensa activitat literària i publicística: articles a la premsa (com “La contribución de sangre”, del 1863, sobre la llei de quintes), ficció narrativa, poesia, més tard i episòdicament teatre (Sembrad y cogeréis, 1874). A partir del 1875 escriví en català.
Participà assíduament als Jocs Florals de Barcelona, on fou premiada el 1878 i el 1882, i fou la primera dona a presidir-los, el 1909. El 1891, estrenà amb èxit l’obra teatral Teresa o un jorn de prova (1875) i publicà diverses novel·les de caràcter costumista, que aconseguiren una notable difusió: La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La fabricanta (1904), La Quitèria (1906), Maria Glòria (1917), i, pòstumament, Buscant una ànima (1920). Les seves poesies foren recollides a Poesies Catalanes (1888) i Poesies (1911). Recollí peces narratives breus a Del món (1908). El 1930, de manera pòstuma, es publicà la seva peça teatral Amor mana, escrita el 1913 i no representada.
Tingué una actuació destacada com a impulsora d’obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir, mitjançant l’actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la participació femenina en la Setmana Tràgica). A aquest fi respongueren la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla (1910), els llibres El feminisme a Catalunya (1907), Estudi feminista (1909) i Tasques socials (1916), entre altres, i nombroses conferències i col·laboracions a la premsa, especialment a La Renaixença.