Es formà a les universitats de Milà, Roma, Berlín, París i Florència, i fou professor de filologia romànica a Friburg, a Milà i a Roma. El seu interès de romanista anava de l’edició i estudi de texts medievals —llatins, provençals, italians, francesos, castellans— a poetes moderns, com Leopardi i Carducci, l’anàlisi i la traducció d’obres teatrals del segle d’or castellà, la formació de les llengües romàniques, els clàssics en la literatura medieval italiana, crítica teatral, etc. De la seva vasta bibliografia destaquen els Testi volgari italiani dei primi tempi (1935, 1942, 1948), el Manuale di avviamento agli studi romanzi: Le lingue romanze (1952) i els dos reculls d’articles Saggi neolatini (1945) i Studi e saggi sulla letteratura italiana dei primi secoli (1954). Dirigí la revista Cultura Neolatina . El 1959 foren publicats uns Studi in onore di Angelo Monteverdi ; el 1962 rebé el doctorat honoris causa a la Sorbona, i el 1965 a Berlín. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961).