Situació i presentació
Com Tiana, municipi del qual depengué fins el 1936, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Situat a la costa, el sector de platja s’estén des del sector industrial del barri de les Mallorquines (continuació del carrer del Manresà de Badalona) fins al sector de caràcter més residencial proper al terme del Masnou. Limita amb el terme municipal de Tiana al N, el d’Alella i el Masnou a l’E i el de Badalona a l’W. La complexa estructura orogràfica del terme i les modernes vies de comunicació han motivat l’expansió fragmentada de la població en distints nuclis: el nucli antic és a llevant del turó de Montgat (barri de San Joan) i arriba fins al barri residencial de Montsolís; el sector de les Mallorquines, el més poblat i industrial, es troba al peu del turó de les Guixeres, a la costa, tocant a Badalona, i els nous barris com les Costes, Can Siurana, Can Maurici i la urbanització del Turó del Mar.
Una sèrie de turons formen a ponent el límit tradicional amb el Pla de Barcelona. El més característic és el turó de Montgat (64 m d’altitud), que s’endinsava en la mar, fita orogràfica que assenyalava el límit de llevant del corregiment de Barcelona pels decrets de Nova Planta i que havia tingut un gran valor estratègic, i a redós del qual es formà el primer nucli de pescadors. El túnel del ferrocarril a Mataró (1848), el primer túnel ferroviari de la península, el pas de la carretera i l’extracció de calç, però, han desfigurat aquest turó. Altres turons d’aquest sector són el del Sastre (62 m) i el de les Guixeres (112 m), més a l’interior. Des del sector muntanyós de Tiana davallen diverses rieres que desemboquen directament a la mar. Travessen el terme la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, que té estació al poble, i les autopistes C-31 de Barcelona a Montgat i la C-32 de Montgat a Palafolls.
La població i l’economia
L’evolució de la població de Montgat (montgatins) va lligada a la del municipi de Tiana, que comprenia Montgat fins el 1940. Des d’aleshores, la població ha tingut un creixement regular, però no desmesurat, propi de la zona industrial on es troba i de la proximitat als grans nuclis barcelonins: 2.411 h el 1940, 2.911 h el 1950, 3.728 h el 1960, 5.020 h el 1970, 7.107 el 1981, 7.286 el 1991, 8.335 h el 2001 i 9.112 h el 2005.
Les activitats econòmiques tradicionals del municipi, el conreu de la vinya i la pesca, han estat substituïdes gairebé del tot per l’activitat industrial. Pel que fa a l’agricultura, només es conreen unes quantes hectàrees d’hortalisses. Quant a la pesca, resta encara la confraria de pescadors, amb una quarantena d’embarcacions (2005), la meitat de les quals són de tremall. Les indústries que s’han establert al terme són principalment del ram de la ceràmica i de la construcció, de productes químics i farmacèutics, de la metal·lúrgia i l’alimentació. Amb el tancament de l’empresa Unión de Explosivos Riotinto (1989) i lleixius Casamitjana Mensa, pioneres de la indústria montgatina, es va produir una davallada de la indústria química que es va compensar, però, amb la recuperació del municipi com a zona d’estiueig i residencial, funció que s’inicià al començament del segle XX i que es mantingué, sobretot al barri de Montsolís, durant tot el procés d’industrialització. Les actuacions en aquest sentit que s’hi han dut a terme han estat la recuperació de la façana marítima al barri de les Mallorquines, el condicionament de les platges entre Montgat i Badalona i la creació de diversos serveis i llocs d’esbarjo. Cada dimecres s’hi celebra mercat, i l’11 de setembre es fa la Fira Artesanal. Pel que fa als serveis educatius, a la població es pot cursar fins a l’ensenyament de batxillerat i formació professional.
El poble de Montgat
El poble de Montgat, amb 9.427 h el 2006 i a 20 m d’altitud, és a la part de llevant del turó homònim, a la costa, i es formà a partir d’un petit nucli de pescadors (barri de Sant Joan) arredossat prop de la torre de defensa de Ca n’Alzina (segle XVI o XVII), vora la mar, que encara es conserva i té una peculiar planta en part quadrada i en part circular. Prop de la torre resten algunes edificacions antigues. Eclesiàsticament aquest petit nucli depenia de Tiana, i els pescadors formaven part de la confraria de Nostra Senyora de l’Alegria, que tenia altar propi a l’església vella de Tiana. En fer-se gran la població, la capella de Sant Joan, esmentada des del segle XVI, adquirí la categoria de parròquia (Sant Joan de Montgat), la qual es troba al N de la via del ferrocarril. Després de l’obertura del túnel del ferrocarril (la companyia pagà 400 duros al propietari de Ca n’Alzina, a qui pertanyien els terrenys) s’establí l’estació de parada a ponent del turó, i al voltant es formà el barri de les Mallorquines, on s’instal·laren importants indústries (productes químics, porcellanes, adoberies, etc.). Al principi del segle XX hi havia encara un bon nombre de barques de pesca. Hi hagué un plet entre Pañell, que tenia la concessió, i els pescadors, que volien construir un desembarcador amb màquines; aquest, però, no s’arribà a fer a causa de l’increment de la industrialització i la regressió de l’activitat pesquera. A l’altra banda de la carretera hi ha el barri de la Colònia Argentina, format al voltant de l’ajuntament. Més amunt se situa el grup d’habitatges del Turó del Mar, construït el 1965 als terrenys de Can Ribes. Dins les terres de la gran masia de Can Ribes hi ha l’antiga església romànica de Sant Martí, documentada ja el 1027, d’una nau i absis semicircular, restaurada, dins el clos d’unes instal·lacions esportives.
El poble s’allarga vers llevant seguint la costa pel barri de Montsolís, on hi ha un baixador de la línia del ferrocarril instal·lat a causa de la funció, com a lloc de banys i estiueg, que adquirí des del començament del segle XX. S’hi troba una gran casa senyorial dels Pallejà, marquesos de Mansolí (o Montsolís), de tipus modernista, i s’hi concentren els serveis turístics i d’esplai; les terres al N d’aquest barri, ja dins el pla d’Alella, han estat fins a temps recents cobertes de vinya i conreus. Al sector més muntanyenc hi ha els barris de Sant Maurici, de Ciurana i de les Costes. Al límit amb el terme municipal de Badalona es troba el barri de les Mallorquines, on es desenvolupa una gran part de la indústria montgatina.
Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededeu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.
La història
El lloc és esmentat des del 991 (Monte Chato i Monte Cato) i el castell de Montgat des del 1006, quan Radulf donà al monestir de Sant Cugat del Vallès ““kastrum meum vocitatum Monte Katum cum ipsa turre... in suburbio Barchinona... iusta littore maris””. El monestir hi tingué domini fins al segle XIII (tenia també possessions a Tiana), però el castell no fou, sembla, un castell termenat i tenia només una petita àrea territorial al peu de la muntanya. Per la seva situació estratègica fou adquirit des del segle següent per la ciutat de Barcelona, i tingué sobretot la funció de punt de guaita (una torre per a fer senyals marítims apareix en els gravats antics). Són documentades accions bèl·liques durant moltes de les guerres que assolaren el país, com en el cas de la guerra dels Segadors, al segle XVII, i a la fi de la guerra de Successió (sembla que fou derruït un pont per ordre de Felip V). Durant la guerra del Francès, la fortalesa, defensada amb canons, fou assetjada per les tropes franceses, i un navili del Masnou, el “Sant Antonio”, dirigit pel capità Josep Santpere i ajudat per navilis anglesos, rescatà els defensors l’any 1808 i els va portar a Mallorca.
Tingueren una gran tradició els forns de calç que esmenten tots els historiadors en referir-se a Montgat, i sembla que ja en la muralla romana de Barcelona fou utilitzada la calç de Montgat com a morter, ja que els seus forns eren els més propers a la ciutat. En cançons i dites populars es recull aquesta activitat (“A Montgat són calciners, venen la calç a fornades... ”), i és especialment interessant la nota del viatger Francisco de Zamora, que vers el 1790 parla del “... castillo de Montgat, por cuyo pie pasa la carretera. Este fuerte se halla situado sobre un montecillo bastante elevado i escapardo, cuyo pie baten las olas. La fortificación no es más, en sustancia, que una atalaya con cuatro cañones. Las vistas que desde él se logran son muy hermosas ... hay un gobernador de menor graduación ... Al pie de él se hallan las casas que llaman de Montgat, que son vecindario de Tiana ... Aquí cerca están las minas de yeso que surten a Barcelona... como ya está minado todo el monte de donde lo sacan, suceden a menudo terribles desgracia... ”..