Situació i presentació
Limita a l’E amb els termes de Vilanova del Vallès i Vallromanes, al S amb Santa Maria de Martorelles i Martorelles, i a l’W amb Montmeló. Al N, el municipi confronta amb Granollers en un petit tram, a l’esquerra del Congost, on hi ha la Creu d’en Blanc, a l’antic camí ral.
El terme presenta un substrat geològic format en gran part per materials del quaternari, a excepció dels sectors del terme (al S i a l’E) configurats ja per materials de la Serralada Litoral. El límit de ponent amb el municipi de Montmeló coincideix, només en part, amb el curs del Congost, el Mogent i el Besòs. Cal dir, però, que el terme és drenat a més per altres rieres i torrents. D’una banda, per la riera de Vallromanes, que recull torrents d’un ample sector, entre els quals cal destacar el torrent del Xaragall o el Rierot, i d’altra banda, una sèrie de torrents menys importants que baixen directament al Mogent des de la Serralada Litoral, com és el cas del Torrent Blanc i el de les Vinyes Verdes o de la Torre.
Precisament, aquesta formació muntanyosa, la Serralada Litoral, formada en gran part per materials granítics, accidenta la part de migdia del terme –turons d’en Déu, del Cucut i la Cavèrnola– i la de llevant –el turó del Castell de Sant Miquel amb restes de l’antic castell de Montornès i el turó de la Salve–. Al terme també apareixen altres accidents orogràfics com el turó de Calders, el del Telègraf o el turó de les Tres Creus.
El municipi de Montornès no té un centre clar i unitari, almenys des del punt de vista morfològic. En conseqüència no es pot dir que les unitats que comprèn siguin urbanísticament independents. Malgrat tot, es poden identificar les entitats següents: el poble i cap de municipi de Montornès del Vallès, el raval de Montornès Nord, el veïnat de Can Parellada i un bon nombre d’urbanitzacions, entre les quals destaquen el Barri del Castell, Can Comes, Can Bosquerons, Can Bosquerons de Baix i Can Coll. La batllia (municipi des del segle XIX) de Montornès comprengué fins el 1940 el terme de Vallromanes.
Per Montornès passa la carretera local BV-5001 de Sant Adrià de Besòs a la Roca del Vallès.
A l’extrem N, vora el límit amb Granollers, entre la riera de Mogent i el Congost, hi ha l’enllaç amb l’autopista AP-7, al qual hi mena una carretera local de Granollers al Masnou, que passa per Vilanova del Vallès, molt a prop de Montornès.
La població i l’economia
La població del terme (montornesencs) era de 250 habitants el 1719, 546 el 1787 i 1.118 el 1857. Posteriorment, la població disminuí fins a 1.044 h el 1900, per tornar-se a recuperar en els registres de 1930 (1.264 h) i 1950 (1.166 h), quan ja no incloïa la de Vallromanes (constituït com a municipi independent el 1940). A partir d’aleshores la població augmentà vertiginosament: 7.364 h el 1970, 8.776 el 1975, 10.187 el 1981, 10.844 el 1991, 12.771 el 2001 i 14.190 el 2005, per causa de la immigració forana de treballadors atrets per les indústries de nova creació.
Tradicionalment, l’economia de Montornès era enterament basada en l’agricultura, la qual, en gran part de regadiu, produïa rendiments alts (cereals, mongetes, patates, arbres fruiters, farratge, vinya, ametlles i oliveres). La vinya produïa un vi de notable qualitat, semblant al d’Alella. La industrialització, però, especialment intensa a partir de la dècada de 1960, ha ocupat per a usos industrials les millors terres agrícoles, cosa que ha convertit l’agricultura en una activitat clarament recessionària i amb un pes ínfim en l’economia municipal. Tan sols es mantenen unes poques hectàrees (principalment de regadiu) on s’hi conreen hortalisses, llegums (mongetes seques) ordi i vinya. La ramaderia, d’escassa importància econòmica, es basa en la cria de bestiar porcí. Les principals localitzacions del desenvolupament industrial de Montornès són els polígons industrials de Can Bosquerons de Baix, el Congost, el Reguer i Riera Marsà, aquest últim estés també al terme de Montmeló i situat vora el veïnat de Can Parellada, entre la riera de Mogent i el Congost. Els sectors industrials amb major pes i producció són, sobretot, el d’emmagatzematge i transport (El Corte Inglés), el químic (Henkel Ibèrica, Alp, Ausonia), el metal·lúrgic i de transformats metàl·lics (Bundy), i l’alimentari (Nabisco Iberia). L’any 2004 s’aprovà la construcció d’una planta embotelladora de Coca-cola, una de les més grans d’Europa, als terrenys de can Fenosa.
Mentre la indústria, que encara és el principal sector econòmic del terme, pateix una lenta però contínua pèrdua d’actius, el sector serveis ha esdevingut el més dinàmic i s’ha anat diversificant de manera important els darrers anys, gràcies en gran mesura a l’impuls pres pel comerç, els transports i l’hoteleria.
Pel que fa als serveis educatius, al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori es poden cursar també estudis de batxillerat. Les necessitats sanitàries són cobertes per un centre d’atenció primària (CAP).
El poble de Montornès del Vallès
El poble de Montornès del Vallès (14.516 h agl [2006]; 116 m d’altitud) és situat a la part més plana del terme, a l’esquerra de la riera de Mogent. El poble es formà entorn de l’església parroquial de Sant Sadurní de Montornès, que apareix documentada el 970 al lloc dit aleshores de Palau de Almanla o Dadmanla, que era una de les parròquies del terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès. D’aquesta església romànica ha pervingut, bé que modificat a l’interior, l’absis semicircular, amb aparell de petits carreus i decorat per fines lesenes. Fou sobrealçat posteriorment i el 1690 s’hi obrí una finestra rectangular decorada. La nau, que ha estat molt reformada, consta de tres trams, de llargada desigual, separats per arcs torals apuntats, com la volta. La sagristia, a l’esquerra del presbiteri i amb comunicació interior amb aquest, és de la primeria del segle XVIII. Les capelles laterals (algunes de les quals foren buidades com a nínxols en el gruix dels murs i d’altres que eren construccions adjacents en comunicació amb la nau de l’església) foren obrades durant els segles XVI, XVII i XVIII, com la del Roser, del 1740. La d’origen més antic, però, és la que conté l’altar de Santa Maria, altar que gaudia d’un benefici, instituït per l’abadessa de Sant Pere de les Puelles i el senyor del castell de Montornès (1302); el 1162 s’amplià el terreny parroquial en trenta passes al voltant de l’església, per compra del rector Guillem Carbonell. La parròquia era del capítol de la catedral de Barcelona. La façana de l’església, a ponent, ha estat molt reformada modernament; adossat a la façana, en la part septentrional, s’aixeca el campanar, de planta quadrada i tres pisos, separats per cornises. El del mig, en la seva part inferior, té un aparell de tipus romànic semblant al de l’absis, bé que pot ser que hagi estat reaprofitat. El darrer pis, construït amb carreus ben tallats, té una finestra apuntada en cada cara, per a les campanes, i la cornisa de sobre té sengles gàrgoles als angles amb els símbols del tetramorf; aquest tercer cos data de la primeria del segle XVI.
Les entitats culturals més importants són el Casal de Cultura i la societat coral La Lira. A Can Xerracan hi ha un petit museu que conserva peces romanes i al Parc dels Castanyers s’exposen diverses mostres d’escultura contemporània. Els mesos de novembre i desembre se celebra una mostra d’art contemporani, anomenada Mont-Art.
Entre les festes de Montornès del Vallès destaquen la celebració del Carnaval, amb el popular ball de gitanes, la festa major, que s’escau el tercer diumenge de setembre, i la festa major d’hivern, el 29 de novembre, diada de Sant Sadurní.
Altres indrets del terme
Can Parellada i el polígon industrial Riera Marsà
El polígon industrial Riera Marsà, format vora el veïnat de Can Parellada, va ser previst en el projecte inicial com un emplaçament per a construir-hi una quarantena de fàbriques al marge dret del Mogent, una zona de petita indústria que s’enfilés a la serra, un barri de 1.000 h dalt la carena i una urbanització de torretes per als directius al turó de les Tres Creus. Finalment esdevingué una ciutat satèl·lit que avui dia presenta un cert dèficit d’equipaments urbans. S’ha convertit en el nucli més poblat del terme.
Pel que fa al patrimoni arquitectònic, el 1969 hi fou erigida una nova parròquia dedicada a Nostra Senyora del Carme, la demarcació parroquial de la qual coincideix amb la del polígon. El temple, obra de l’arquitecte Jaume Casas, és de planta rectangular i d’una sola nau.
Al veïnat de Can Parellada es conserva l’antic edifici de Can Masferrer, amb elements renaixentistes, amb la seva capella de Sant Jaume, adossada al mas. Aquesta capella és documentada el 1141 com a Sant Jaume de Vila Dordila; el 1508 a la capella hi havia un ermità. El seu nom actual prové del 1678, quan Pau Masferrer se’n proclamà propietari.
El castell de Montornès, les masies i les restes arqueològiques
El castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès s’aixeca al cim del turó d’aquest nom (413 m d’altitud), al sud-est del terme, en part dins els límits municipals de Vallromanes, entre el torrent de Can Gurri i la riera de Vallromanes. Al subsol del castell medieval hi ha restes d’un poblat ibèric que fou habitat als segles III i II aC. Del castell es conserva (a part les parets de la seva capella, mig arruïnada, que havia estat dedicada a sant Miquel), bé que no sencera, la torre mestra, de planta circular, alguns fragments de murs que devien formar part del recinte sobirà i un pou prop d’aquest recinte.
La torre del Telègraf abans de la seva restauració
© Fototeca.cat
En el sector NW del terme, al capdemunt del cim d’en Bosquerons (200 m d’altitud), hi ha la torre del Telègraf o d’en Bosquerons. Aquesta torre de guaita, construïda al 1848 com a equipament militar de telegrafia òptica i abandonada el 1862, fou restaurada i museïtzada (2013).
Entre les antigues masies del terme es destaquen Can Palau (amb la capella de Santa Maria), Can Masferrer, ja esmentada, Can Coll i Can Sauquet. D’altres masos d’interès són: Can Torrents, Can Vilaró, la Torre de Calders, Can Saiol, Ca n’Ametller i la Casa Nova d’en Palau. L’antic molí de Brama-sacs, ja fora de funcionament, és convertit en mas.
La manifestació d’època prehistòrica més significativa del terme de Montornès correspon al sepulcre de fossa de la bòbila d’en Joca, pertanyent a la cultura del mateix nom del Neolític mitjà (3200-2500 aC). De l’edat del bronze s’ha trobat material ceràmic dispers a Can Rabassa, fet que confirma la continuïtat del poblament. Ja d’època ibèrica cal destacar el poblat situat al turó de Sant Miquel, al costat mateix del castell de Montornès. Vil·la romana d’època republicana és Can Palau, i s’han trobat restes disperses de l’època romanoimperial a Can Masferrer, Can Pla, polígon industrial Riera Marsà, al nucli urbà i dues sepultures a Can Cuberot i a la Casa Blanca.