Situació i presentació
El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.
La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1.697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1.608 m) i turó de Sant Marçal (1.532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1.140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1.706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.
El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1.236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.
El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1.200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1.000 m, fageda entre els 800 i 1.000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1.600 m.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.
El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.
La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.
La població i l’economia
Els antics censos li donen una població (montsenyencs) de 12 famílies el 1470, 28 el 1515, 41 el 1718 i 56 el 1787, amb 320 habitants. Assolí el nombre màxim de 577 h el 1860 i baixà a uns 430 h els primers vint anys del segle XX; després començà a baixar gradualment a partir del 1940, amb 535 h, fins els 269 registrats el 1981. A partir d’aquesta data, la millora en les comunicacions i el desenvolupament turístic i residencial permeteren l’inici d’una certa recuperació demogràfica, amb 286 h el 1991, 291 el 2001 i 306 el 2005.
L’agricultura i la ramaderia hi són escasses. Els conreus, normalment en feixes esglaonades i poc amples, es troben als pendents baixos i assolellats i es redueixen a civada, ordi i farratge.
Igualment, la ramaderia, abans força notable, és ara molt migrada. La principal activitat econòmica, en absència d’indústria, és el sector terciari. La proximitat a àrees fortament poblades i la inclusió de part del municipi en el Parc Natural del Montseny, són els principals factors que han permès el desenvolupament turístic del terme, que ha esdevingut centre d’estiueig i d’excursions i on han proliferat un elevat nombre d’establiments de restauració i hostatgeria (càmpings, fondes, restaurants), així com segones residències.
El poble de Montseny
El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).
L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.
La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.
Altres indrets del terme
Vila-seca i Sant Martí de Montseny
Un parell de quilòmetres més amunt del poble de Montseny, arrenca una pista que porta a l’antic veïnat de Vila-seca, dalt un turó, a l’extrem de la serra de Navall, delimitada per la Tordera, on fa una forta recolzada després de deixar l’encaixament dels dos grans massissos de Matagalls i les Agudes-turó de l’Home. Aquest veïnat era presidit per la capella de Santa Anastàsia, en ruïnes després de la profanació del 1940 i l’enderrocament subsegüent. Es tractava d’una obra romànica, probablement del segle XII. Li fan costat els masos de Can Cervera i Can Jovany i al cimal té un pla amb una estela on hi ha gravat un fragment de l’ Oda a la pàtria de B. C. Aribau (1833). A un extrem de Vila-seca hi ha les ruïnes del Castellot, que podrien ésser del desaparegut Castell de Miravalls que sempre surt unit al de les Agudes.
Passada la Tordera, quan la carretera s’enfila ja vers Collformic, hi ha la capella de Sant Martí de Montseny, un edifici rectangular, possiblement romànic amb una ara romànica, que es diu que hi fou portada des de Sant Julià. La documentació en parla des del segle XVI, però evidentment és molt més antiga. Aquesta capella presideix el veïnat o hàbitat dispers conegut per Montseny d’Amunt, format per antics masos com l’Auledell, la Llavina, la Ginesta, l’Isern i altres de més moderns com Can Vilorda, Can Gasparic, Can Miquel, Can Rafel, etc.
Uns tres quilòmetres més amunt de Sant Martí, té molta anomenada turística l’Hotel Sant Bernat, situat en un pendent assolellat del Matagalls, a 850 m d’altitud. L’hotel i la capella neoromànica dedicada a sant Bernat de Menthon, que li fa costat, són obra de l’arquitecte Josep M. Ros i Vila i foren construïts vers el 1952 per Delmir de Caralt.
Sant Marçal
La vall de Sant Marçal forma un petit món a part. Fins el 1635 va pertànyer al bisbat de Vic i fou fins aleshores una parròquia independent sotmesa al monestir benedictí instal·lat a la seva església. La seva parròquia tenia 17 masos el 1330 i només 4 el 1680. Comprèn el mas de les Illes i la maçoneria annexa a l’església, el mas Terrers, tancat, i el Puig, que és propietat de la diputació i s’utilitza com a alberg per a realitzar treballs científics sobre el Montseny.
La primitiva església de Sant Marçal de Montseny, documentada el 1053, fou renovada el 1066 i de nou consagrada el 1104. L’actual és un edifici romànic, molt allargat, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya. Li fa costat la gran casa del priorat, convertida fa anys en hoteleria per als visitants. No guarda cap característica de l’època monàstica, però el conjunt, arrapat a un flanc arraconat de la vall, té una bellesa especial.
Erigida com a abadia el 1066, el 1097 ja havia passat a ser priorat de Sant Esteve de Banyoles. Vers l’any 1100 els monjos deixaren el lloc i construïren l’església de Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Marçal de Baix, però el bisbe de Vic els obligà a retornar a la vall de Montseny el 1104, que consagrà de nou l’església.
La comunitat inicial era de 7 monjos, que es reduïren a tres o quatre als segles XII i XIII i acabaren amb el prior i un sacerdot als segles XV i XVI. El 1624 fou unit al Col·legi de la Congregació Claustral establert primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp de Barcelona.
Els priors del Col·legi de Sant Pau s’intitularen priors de Montseny fins el 1835, tot i que des del 1624 ja no residí cap més monjo a Sant Marçal, només un arrendador i masovers; la cura de l’església quedà des del 1635 a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que féu que canviés de diòcesi.
Sant Marçal és lloc tradicional d’excursions i parada obligada en les travesses de Matagalls a les Agudes.
La història
Tot el terme montsenyenc formà part antigament de la gran demarcació del castell de les Agudes, origen del llinatge cognomenat originàriament de Sesagudes i més tard Montseny i Montclús. El castell de les Agudes i la fortalesa de Miravalls senyorejaren l’ample territori dels actuals municipis de Montseny i Fogars de Montclús, que ben aviat formà una unitat sota el castell de Montclús, quan els senyors abandonaren les fortaleses de les Agudes i Miravalls per residir a Montclús.
El lloc de Montseny és esmentat des del 862, moment en què també s’esmenta el coll inter duos Signos o coll de Sant Marçal. Precisament el castell de les Agudes es trobava a la muntanya del seu nom, a poca distància del coll de Sant Marçal, prop dels Castellets, on encara hi ha el lloc conegut per la baga del Castell. Avui no en queda rastre. El seu llinatge, però, és conegut des del 1019 amb Odó de Sesagudes. La viuda d’Odó, Girberga, amb el seu fill Humbert Odó, foren els qui patrocinaren i dotaren entre el 1050 i el 1066 el monjo Guifre, que va fundar el monestir de Sant Marçal de Montseny i el 1066 en fou nomenat primer abat.
La història civil d’aquest sector de Montseny anirà lligada a aquest domini de les Agudes-Montclús, que el 1275 passarà a Ramon de Cabrera, un membre de la família vescomtal de Cabrera, els descendents del qual el 1328 seran els titulars del vescomtat.
A partir del 1328 Montseny entrarà a formar part del gran domini del vescomtat de Cabrera, que tindrà Montsoriu com a fortalesa principal, i el lloc d’Hostalric com a seu administrativa del vescomtat.
Les darreres notícies del castell de les Agudes són del 1244, època en què els seus senyors residien ja al castell de Montclús i el castell de les Agudes era una simple fortalesa que tenia com a castlà major Arnau de Sant Lleïr i com a castlà menor Pere de Santaeugènia.
La parròquia de Sant Julià de Montseny i la de Sant Marçal de Montseny eren, amb Sant Esteve de la Costa, Sant Cristòfol de Fogars i Sant Joan de Campins, les que formaven la jurisdicció inicial del castell de les Agudes i de la seva fortalesa de Miravalls.
El testimoni més antic de la parròquia de Montseny el dóna l’antiga ara romànica de l’altar de la capella de Sant Martí, que pot datar-se de la fi del segle X o de l’inici del XI. També revela ser de la fi del mateix segle XI la part romànica de l’església de Sant Julià, visible sobretot en el campanar, i igualment la capella de Santa Anastàsia, ara totalment destruïda, mostra una planta romànica, que pot ésser del segle XII o XIII.
Tot això, a falta de documentació més vella, ja que els documents conservats no van més enllà de l’any 1079, indica que des dels segles X o XI hi havia ja un nucli de poblament amb dues o tres capelles, entorn de les quals es disposaren els masos o famílies de ramaders i pagesos que poblaven el lloc.