Fill d’un terrisser, treballà de boter, i posteriorment es féu mestre d’escola (1891). Fou successivament secretari de la secció de boters de Reus, de la federació catalana (1887) i general de la Federació de Boters d’Espanya (1888). Es casà civilment, el 1891, amb Teresa Mañé (Soledad Gustavo), i passà a regentar una escola laica a Reus; inicià una intensa activitat com a publicista anarquista, que li reportà diverses detencions (el 1891, el 1892, el 1893, el 1896 arran del procés de Montjuïc).
Desterrat a Londres pel juny del 1897, tornà il·legalment a Espanya el mateix any i fixà la residència a Madrid per organitzar una sorollosa campanya de revisió del procés de Montjuïc. Entrà de redactor a El Progreso, de Lerroux, però aviat fundà La Revista Blanca (1898) i Tierra y Libertad (1902). L’èxit periodístic i les relacions estretes amb diversos intel·lectuals de renom (Unamuno, Azcárate, Benavente, Corominas, etc.) li reportaren la crítica d’importants teòrics anarquistes, en especial de Ricardo Mella i de Josep Prat, que finalment l’obligaren a cedir Tierra y Libertad (1904) i a deixar la publicació de La Revista Blanca (1905). Es marginà llavors de la propaganda anarquista i residí alternativament a Madrid i Barcelona, ocupat professionalment en diversos periòdics del trust Moya, especialment en El Liberal. Tingué una destacada actuació el 1906 en la defensa de Ferrer, complicat en l’atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, i aquell li encomanà diversos llibrets per a l’Escola Moderna, d’on sorgí la novel·la Sembrando Flores (1906), que assolí un gran èxit i que inaugurà la seva dedicació a la literatura obrerista de caire anarquista.
Inicialment es mostrà reticent davant la CNT, i alhora fou rebutjat pels dirigents sindicalistes; especialment fou criticat de nou quan, durant la Primera Guerra Mundial, es manifestà aliadòfil. Sota la dictadura de Primo de Rivera, fixada ja definitivament la residència a Barcelona, aconseguí de reprendre la publicació de La Revista Blanca (1923-36) i encapçalà dins l’anarquisme una tendència purista i ortodoxa, molt vigilant envers les desviacions sindicalistes dels òrgans rectors de la CNT. Quan es produí l’adveniment de la Segona República, combaté violentament els trentistes, prestà suport —però sense formar-ne part— a la FAI i féu aparèixer com a òrgan de tendència el setmanari El Luchador (1931-33).
El seu anarquisme fou individualista, contrari a la fixació d’un programa revolucionari concret i d’un cert municipalisme ruralista. No obstant estar malalt, influí perquè la CNT secundés el Front Popular pel febrer del 1936 i perquè la seva filla, Frederica Montseny, acceptés d’ésser ministre del govern de Largo Caballero. Hagué d’exiliar-se el 1939, i posteriorment el govern francès de Vichy li fixà la residència a Salon.
Entre les moltes obres que escriví, cal destacar les obres doctrinals El sindicalismo español y su orientación (1923), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres (1932), El ideal y la revolución (1932), etc., l’autobiografia Mi vida (3 volums, 1932), l’assaig crític La evolución de la filosofía en España (2 volums, 1934), les novel·les Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), Los mártires, El hijo de nadie, Renacer, Mi don Juan, El último Quijote, etc., així com les nombroses novel·letes que publicà dins les col·leccions, creades per ell, de “La Novela Ideal” (1925-37) i “La Novela Libre” (1929-37).