Situació i presentació
És el més extens del Priorat històric i el segon de l’actual divisió comarcal. Limita amb Ulldemolins (N), Cornudella de Montsant (E), Poboleda i Torroja del Priorat (S), la Vilella Alta i Cabasseres (SW), Margalef (NW) i toca en un punt a Porrera (S). Es troba al sector septentrional de la comarca, entre el riu de Montsant (que forma en una petita part el límit N) i el riu de Siurana (que corre al S en una estreta franja entre els veïns termes de Cornudella i Poboleda) i comprèn una gran part del massís de Montsant, amb els seus punts culminants: la Roca Corbatera (1.163 m a l’extrem de llevant), el Piló dels Senyalets (1.109 m, al sector central), la Cogulla (1.063 m, a ponent, tocant el terme de Margalef), el Molló Alt (1.050 m, al N de l’anterior, a la dita serra del Sarraí) o l’imponent Cingle Major, damunt el poble, amb 1.158 m a la Roca Falconera, tots dins l’anomenada Serra Major o alineació principal del massís, al centre del municipi. Més al N, i separada de la principal per la vall del torrent dels Pèligs, afluent al riu de Montsant, que divideix en dues parts el massís i rep al seu torn diversos petits barrancs, hi ha l’alineació secundària que domina el terme d’Ulldemolins, amb la punta de la Galera (1.050 m) i el cim dels Pins Carassers (1.059 m) o la punta del Peret (1.042 m). Mentre que les aigües del sector septentrional són tributàries del riu de Montsant, a través de les del torrent de Pèligs, les del sector sud-occidental del terme hi conflueixen molt més al S (a la Vilella Baixa) a través del riuet d’Escaladei; les del sector sud-oriental van a parar directament al riu de Siurana dins el terme (barranc de la Bruixa) o en els veïns de Cornudella o Poboleda.
El municipi comprèn el poble de la Morera de Montsant, cap del municipi, el llogaret d’Escaladei, format a la conreria de l’antic monestir d’Escaladei i les restes d’aquest cenobi, l’ermita de Santa Maria de Montsant i l’antic monestir de Bon Repós.
Una carretera uneix el poble amb Cornudella de Montsant, on embranca amb l’antiga C-242 de les Borges del Camp a Fraga. D’aquesta mateixa carretera surt, vora el pont del riu de Siurana, un brancal que passa per Poboleda i segueix vers el llogaret de la Conreria d’Escaladei, travessant el terme per l’extrem meridional.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (morerins) es remunten al segle XVIII, quan hi constaven 121 h el 1718 i 292 h el 1787. Durant aquest segle el creixement demogràfic queda reflectit amb la documentació de l’hospital, el 1743 i la creació del barri adossat dit de la Barceloneta. Al segle XIX passà de 402 h el 1830 a 407 h el 1842. En el primer cens modern del 1857 es registraren 746 h, xifra que davallà fins a 698 h vint anys després. S’assolí el màxim demogràfic el 1887, amb 790 h. Al segle XX la tendència decreixent ha estat constant; el 1910 es registraren 465 h, que esdevingueren 354 h el 1930, xifra similar a la de cent anys enrere. La població era de 290 h el 1950, i el 1970 només es registraren 180 h. A partir de la dècada del 1980 s’aconseguí una certa estabilització entorn als 180 h. Aquesta tendència a l’estancament, condicionada inicialment per la manca d’iniciatives econòmiques i el progressiu envelliment de la població, continuava i quedava reflectit en els recomptes del 1991, amb 187 h i del 1999 amb 172 h. A l’inici del segle XXI la població tornà a minvar amb un mínim demogràfic de 148 h el 2001 i 168 h el 2005.
El 1743 ja s’hi fabricava aiguardent amb finalitat comercial i es conreava àmpliament el gra, que es trillava en una dotzena d’eres, i també els llegums, el cànem, el lli, la vinya i les oliveres.
Gran part del terme resta inaprofitable per al conreu a causa de la gran abundància de roquerars, pasturatges (que han vist incrementada la seva superfície en la dècada del 1990), garriga i bosc. La vinya, que és el principal conreu, ha sofert una important revitalització; altres conreus destacables són l’olivera, l’avellaner i l’ametller.
Al sector ramader és remarcable la cria de cabrum i d’ovins, així com el manteniment de nombrosos ruscs de mel. Diversos cellers privats elaboren els vins característics de la comarca. Gran part de la població activa es trasllada fora del terme per treballar, principalment a Falset o Reus. S’han desenvolupat les activitats econòmiques enfocades al turisme, fet que ha potenciat l’aparició de diversos restaurants, hotels i residències casa de pagès, així com l’increment de segones residències.
El poble de la Morera de Montsant
El poble de la Morera de Montsant (743 m d’altitud) s’alça en un replà adossat als cingles meridionals del Montsant. El 2005 tenia 129 h. No queda gairebé cap rastre de l’antic castell de la Morera, situat al capdamunt del carrer de l’Església, ja que el 1954, per donar feina als afectats per les glaçades, s’enderrocaren els murs que restaven en peu i amb les seves pedres s’adobaren els carrers. Hi ha alguna casa amb llinda de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de la Nativitat. L’església conserva la portalada romànica de tres arquivoltes, amb dues columnes amb capitell a cada banda, de fust llis. L’edifici fou ampliat al segle XVIII, amb planta de creu llatina. Té un petit campanar. Tots els seus retaules foren cremats l’any 1936. L’antiga rectoria, a tocar de l’església, s’ha convertit en casa de colònies.
La festa major del poble, que se celebra el dia 8 de setembre en honor a la Nativitat. La gent del poble acudeix a la festa del jubileu que se celebra el dia 9 de maig al santuari de la Mare de Déu de Montsant. Són típiques la festa del Dilluns de Pasqua, en la qual s’organitza una calçotada popular i la trobada de geganters, el 15 d’agost.
Altres indrets del terme
L’ermita de Santa Maria de Montsant, el mas de Sant Blai i l’antic monestir de Bonrepòs
L’ermita de Santa Maria de Montsant s’alça a tocar de l’antic terme d’Albarca, ara integrat a Cornudella, a la dreta del barranc dels Pèligs, a la Serra Major. És un edifici d’una nau, amb volta apuntada, espadanya i sense absis. S’alça en el territori donat el 1161 per Arbert de Castellvell, d’acord amb Alfons I, a Pere de Montsant i els seus per a dedicar-se a Déu i bastir-hi un monestir; l’intent no reeixí. El 1210 l’arquebisbe Ramon de Rocabertí cedí el lloc a Pere i Guilleuma Balb, que hi establiren una comunitat cistercenca femenina que cap al 1215 es traslladà a Bonrepòs. La imatge, una marededeu trobada, segons la tradició, ha estat objecte sempre d’un culte molt estès a tota la comarca. El 1741 sembla que es reféu, en part, l’edifici. Vora l’ermita, que depenia d’Escaladei, hi habitaven ermitans, i cada Dilluns de Pasqua s’hi feia una romeria. El 1810 els francesos hi calaren foc. El 1835 restà abandonada i en ruïnes. A la fi del segle XIX la capella fou restaurada per Ramona Ballester, i el 1936 fou malmesa de nou.
A l’E de la Morera s’alça el Mas de Sant Blai, bastit damunt l’antic monestir de Santa Maria de Bonrepòs. El monestir fou fundat el 1215 com a filial del cistercenc de Vallbona de les Monges, amb les monges provinents de Santa Maria de Montsant, aglutinades al voltant de Guilleuma, muller del lleidatà Pere Balb. L’època daurada del monestir foren els segles XIII i XIV, quan hi professaren filles de les més notables famílies catalanes. La seva decadència s’inicià al segle XV. La concòrdia del 1473 donava a Escaladei el monestir i les terres adjuntes de Montsant, i a Santes Creus, els béns esparsos, els objectes de culte i l’arxiu. El monestir es transformà aleshores en centre d’explotació agrària. Dintre l’actual Mas de Sant Blai es conserven encara alguns elements de l’antic edifici conventual, com la primitiva capella. L’actual capella de Sant Blai porta l’escut d’Escaladei i la data del 1817 a la portalada.
El llogaret d’Escaladei i la cartoixa d’Escaladei
De mitjan segle XIX data l’actual llogaret d’Escaladei, bastit entorn de l’antiga residència del procurador de la cartoixa. El 2005 tenia 39 h. Originàriament, el llogaret, on es construïren 24 cases per als treballadors, rebé el nom d’Unió d’Escaladei. Les ruïnes de la cartoixa, i les terres del seu voltant, la majoria bosc, foren venudes en subhasta el 1843. Els nous propietaris artigaren les terres i hi establiren noves famílies per al seu conreu; per a explotar-les es creà la Societat Agrícola La Unió, que en dissoldre’s el 1849 repartí el lot de terra entre els diferents accionistes.
Es conserva l’antiga casa del procurador de la cartoixa. Mantenen també un caire senyorial Cal Fària, Cal Peira, Cal Rius, Cal Real i Cal Salvador. En els mateixos cellers dels monjos, ben agençats i restaurats, hi ha actualment uns importants cellers privats. Celebren la festa major el cap de setmana més proper al 24 de setembre.
Les ruïnes de la cartoixa d’Escaladei es troben 1 km al N del llogaret d’Escaladei. L’arribada dels cartoixans i la incorporació de la comunitat conjunta a l’orde es degué produir el 1167. La tradició fa derivar el nom del monestir, Scala Dei, de la visió nocturna d’un pastor que figurava una escala de mà que arribava fins al cel i per la qual pujaven i davallaven els àngels; d’aquí el nom d’”Escala de Déu”.
Les restes constitueixen un paral·lelogram de 300 m de llargada per 100 d’amplada. En entrar-hi es troben en primer lloc restes dels edificis de l’hostatgeria, on hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu, amb carreus només als angles. Resta en peu, en canvi, la gran portalada neoclàssica d’accés al segon recinte. La portalada dóna accés a un petit claustre de regust clàssic encara en peu. L’església romànica es troba del tot esbalandrada. Són escasses les restes del claustre major i de les cel·les. L’any 1998 fou oberta al públic un cop acabades les obres de restauració engegades l’any 1996. L’any 2000 la Generalitat en va adquirir la propietat.
La majoria dels documents del seu arxiu es troben dipositats a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, mentre que una bona part de la biblioteca conventual anà a parar el 1921 a Montserrat. La bíblia de Joan d’Aragó, en canvi, es conserva a l’Arxiu Capitular de Tarragona. S’han conservat també dos curiosos llibres manuscrits del segle XVII, un sobre la cuina i l’alimentació dels cartoixans, i l’altre que tracta de les obligacions dels frares llecs.
Molt aviat sorgiren discussions pels límits amb la veïna comunitat mixta de Bonrepòs. Segons la concòrdia signada el 1203, els homes de Bonrepòs deixaren el seu cenobi a les dones i s’integraren al grup d’Escaladei. El 1203, des de Lleida, el rei Pere I amplià considerablement i fità les terres de la cartoixa; aleshores la comunitat abandonà el seu primer emplaçament de Poboleda, que restà convertit en una granja agrícola, per anar a endinsar-se pel Montsant. El 1228 foren enllestits el primer claustre i l’església romànica, d’una nau amb volta de canó reforçada per arcs torals recolzats en mènsules. Els drets i els privilegis de la cartoixa foren confirmats per Joan I el 1387 i per Martí I el 1399.
Al segle XIV persistia el prestigi de la cartoixa i hom creu que hi estudiaren Arnau de Vilanova i l’infant Joan d’Aragó. El 1520 la cartoixa s’enfrontà amb els pobles del Camp de Tarragona per mor del cobrament de la lleuda; les tensions es mantenien encara el 1548, fins que el 1573 l’impost es convertí, de mutu acord, en un cens que pagava cada poble. Al començament del segle XVII va sostenir un plet amb Poblet per qüestions de límits, que es resolgueren amb la signatura d’una concòrdia cap al 1635. Durant la guerra dels Segadors, el 1650, diversos frares foren empresonats sota l’acusació de ser desafectes a França.
Entre els segles XVII i XVIII es modificà considerablement el conjunt de la cartoixa. Es reféu l’església, que es revestí tota de marbre, i se’n modificà l’estructura romànica. S’hi afegí el sagrari, es construí la font de les Tortugues, la capella de Sant Josep, la muralla, el refetor i la sala capitular. I després el santuari de darrere l’absis de planta quadrada, noves capelles, el vestíbul i l’arc d’entrada. Totes aquestes noves construccions foren decorades amb obres de monjos de la casa, que crearen la denominada escola d’Escaladei, al segle XVII, sota la direcció dels Juncosa, un dels quals en fou profés.
Acabada la guerra de Successió, el 1714, la cartoixa serví de refugi als austriacistes i oferí suport als carrasclets, que des de la guerrilla continuaven la defensa dels drets a la corona espanyola del rei arxiduc Carles III. Escaladei, que participà de manera activa en el comerç del vi i de l’aiguardent, conegué una veritable riquesa al llarg del segle XVIII. Arran de la guerra del Francès els francesos embargaren els béns del monestir, però els retornaren ben aviat. El convent hagué de ser abandonat durant el Trienni Liberal, en què els seus béns foren desamortitzats per primera vegada. Els cartoixans hi retornaren el 1823 i l’abandonaren definitivament el 1835, any que fou saquejat i incendiat pels exaltats de Porrera.
Les masies i les coves
Al terme de la Morera hi ha diversos masos importants com la masia del Tancat, que depenia d’Escaladei, la Pietat, que era una gran masia edificada al segle XVII, i el Mas de Sant Antoni, situat on era abans l’antic poble de Montalt. Cal destacar també la Masia de Forçans, a ponent del terme, a l’esquerra del barranc del Pauets .
Una de les coves amb més anomenada de la serra de Montsant és la Cova Santa, a 1 035 m, dita així perquè es creia que era la residència d’eremites, i que conté una gran estalactita anomenada la Campana pel ressò que fa en ser copejada; cal esmentar també la cova de l’Escolania (rica en estalactites) i les fonts i els salts d’aigua, entre els quals el més conegut és el toll de l’Ou.
La història
És probable que la població de la Morera fos d’origen aràbic. Els seus emprius són esmentats ja per Ramon Berenguer IV. Cap al 1151, Arbert de Castellvell n’esdevingué castlà, i ell mateix, com a senyor de Siurana, d’acord amb Alfons I, donà el lloc el 8 de desembre de 1170 a Arnau de Salfores, la seva muller i el seu fill, per a edificar-lo i repoblar-lo. La donació inclou una reserva dominical i l’establiment de futurs pobladors, amb una participació en la justícia i altres drets senyorials del lloc ja poblat i amb la denominació Moraria, amb “”erms i cultius”, se n’exclou la part que ja posseïa Pere de Montsant. Salfores, el nom del qual persisteix en la toponímia, sembla que es limità a fundar una granja que després esdevingué el monestir de Bonrepòs. Ben aviat degué perdre la titularitat de la cessió, ja que el 1194 la reina Sança, que tenia el lloc per esponsalici, cedí el domini útil de la Morera a Ramon d’Obac perquè n’impulsés el desenvolupament agrari. Poc després la mateixa Sança donà el lloc, els seus béns i les seves obligacions als frares de Bonrepòs. Després Jaume I féu passar la Morera i els seus termes a la cartoixa d’Escaladei. En la darrera donació eren incloses les honors d’Ermengol i de Gavaldà i el molí de Joan Torner. El 1246 el rector del poble firmava una concòrdia amb la cartoixa per al repartiment i la percepció dels delmes i les primícies. El 1270 a la carta de Poboleda es parla de les consuetudinem de Moraria. A les dècimes del 1279 i del 1280 el seu rector pagava 30 sous, tenint en compte que de la seva església depenien les de Poboleda i de Montalt; la darrera en fou separada per la cartoixa el 1354. En crear-se el comtat de Prades el 1324 Jaume II cedí als comtes el mer imperi i el domini directe del lloc. La Morera consta amb 26 focs el 1497, 29 el 1515 i amb 32, un de capellà, el 1553.
Durant la guerra del Francès els napoleònics hi provocaren diversos morts, i el 1810 calaren foc a l’església, amb la qual cosa es cremà una bona part de l’arxiu. Durant el sexenni revolucionari, el 1871 els monàrquics provocaren incidents en disparar contra els republicans durant les votacions electorals. El 1872 guanyaren els republicans federals. Durant la darrera carlinada s’hi pronuncià Ramon Grau, dirigent carlí conegut com el Grau de la Morera, fill del poble.