i Johann Wolfgang Amadeus Mozart | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Johann Wolfgang Amadeus Mozart

Johann Wolfgang Amadeus Mozart

música mús
Compositor austríac.
Salzburg, 27 de gener de 1756 — Viena, 5 de desembre de 1791

Setè fill (segon dels vivents) de J.G. Leopold Mozart i d’Anna M. Pertl. Els seus dots musicals prodigiosos foren aviat observats pel seu pare, que decidí d’educar-lo i, alhora, exhibir-lo (juntament amb la germana gran Nannerl —Anna Maria—, precoç clavecinista i pianista) com a font d’ingressos. Anà a Munic i a Viena, on actuà davant Maria Teresa d’Àustria (1762). El 1763, amb permís de llur protector, l’arquebisbe de Salzburg, Segismund von Schrattenbach, els Mozart emprengueren un llarg viatge (sud d’Alemanya, Brussel·les, París, Londres, l’Haia, Lió, Suïssa), que suposà per al petit Mozart —aleshores valorat sobretot com a improvisador i instrumentista prodigiós— valuoses experiències: conegué la cèlebre orquestra i l’estil de Mannheim, la música francesa (i la de J. Schobert) a París, i l’estil galant de Johann Christian Bach, el qual conegué personalment a Londres. Després d’uns quants anys a Salzburg (en daten l’òpera infantil Bastiano e Bastiana i la bufa La finta semplice, 1768), pare i fill anaren a Itàlia (1769-71). A Milà conegué G.B. Sammartini, i a Bolonya el savi G.B. Martini; a Roma fou admirat per tothom en reproduir el Miserere d’Allegri després d’una sola audició a la Capella Sixtina; en tornar de Nàpols —on conegué Paisiello, lady Hamilton i els reis—, el papa Climent XIV el féu cavaller de l’orde de l’Esperó d’Or, i poc temps després fou admès a l’Accademia Filarmonica de Bolonya. Tanmateix, no reeixí a obtenir cap plaça en una cort italiana, i després de sorprendre Milà amb Mitridate, re del Ponto (1770) tornà a Salzburg. Hi acabà l’oratori Betulia liberata (1771) i la serenata teatral Ascanio in Alba. En morir l’arquebisbe Schrattenbach, pujà al soli Hyeronimus Colloredo, adust i poc disposat a permetre els viatges dels seus servidors; tot i això, li consentí un nou viatge a Itàlia per a estrenar-hi l’òpera Lucio Silla (1772). D’aquests anys daten els primers quartets per a corda, les simfonies K.183, 199 i 200 (1773), el concert per a fagot K.191 (1774), etc, però la rutina de Colloredo li féu escriure música religiosa amb limitacions formals i d’extensió. Aquests anys escriví les òperes La finta giardiniera (1775), molt italianitzada, i Il re pastore (1775), diversos concerts per a piano, com els K.238 i 246, la sèrie de concerts per a violí (cinc de segurs i dos d’atribuïts) i les primeres sonates per a piano (1774-75). El seu pare projectà un nou viatge a París, però l’arquebisbe s’hi oposà i deixà partir només el jove Mozart, acompanyat de la seva mare (1777). A Mannheim conegué la família de Fridolin Weber i s’enamorà de la filla gran, Aloysia; només les cartes imperioses del seu pare el feren continuar a París, on estrenà la simfonia K.297 i el ballet Les petits riens, però la indiferència dels francesos i del seu antic protector, M. Grimm, i la mort de la seva mare (1778) el feren decidir a tornar a Salzburg. Els anys següents compongué les simfonies K.318 i 319 i l’òpera Idomeneo, re di Creta (Munic, 1781); influïda per Gluck, és la primera de les seves grans òperes. L’èxit assolit li valgué concerts i invitacions que l’arquebisbe volgué impedir-li d’acceptar, fet que motivà la ruptura definitiva, amb la qual Mozart esdevingué el primer gran compositor que intentà de treballar independentment dels lligams de servitud. El 1782 rebé l’encàrrec de l’emperador Josep II de fer una òpera alemanya: en resultà el singspiel Die Entführung aus dem Serail (‘El rapte del serrall’); pocs dies després es casà amb Constanza Weber —tercera filla de F. Weber—, matrimoni que li suposà una càrrega. Per sobreviure donà lliçons i compongué moderníssims concerts per a piano i orquestra, que executava personalment en audicions que sovint no li donaven gairebé res. D’aquesta època data la seva amistat amb J.F. Haydn (de Salzburg coneixia ja el seu germà M. Haydn) i li dedicà sis quartets (1782-85); estrenà també ara la simfonia Haffner (K.385, 1785) i altres obres, d’expressivitat molt superior a la de la música del seu temps. L’arribada de Lorenzo da Ponte a Viena li proporcionà un llibretista d’excepció per a una nova òpera demanada per Josep II; en resultà Le nozze di Figaro (1786), basada en l’obra, aleshores prohibida, de Beaumarchais; l’òpera passà sense gaire èxit a Viena, però entusiasmà a Praga; això mogué Mozart a dedicar-li una simfonia (la K.504, Praga) i una nova òpera l’any següent. Mozart trià el tema i Da Ponte escriví el llibret de Don Giovanni (1787), que assolí un èxit grandiós. Mort aquell any el vell Gluck, Josep II concedí el càrrec de kapellmeister a Mozart, però reduí gasivament el salari al 40% del de Gluck, fet que impedí que Mozart sortís del cercle viciós dels deutes. Aquestes crisis es reflectiren en obres com en el quintet de corda K.516, en les tres darreres simfonies (K.543, 550 i 551, Júpiter, del 1788), els darrers concerts per a piano, etc, contribucions ingents a aquests gèneres. La darrera òpera en col·laboració amb Da Ponte fou Così fan tutte (1790); reeixí a unir-hi una instrumentació subtilíssima a un llenguatge vocal d’un refinament inusitat. Una òpera de circumstàncies, La clemenza di Tito (1791), per a la coronació de Leopold II a Praga, no fou ben acollida, malgrat que té fragments excepcionals. Els darrers anys Mozart s’adherí a la francmaçoneria, per a les cerimònies de la qual escriví obres en què la instrumentació té una funció simbòlica. Això també succeeix en la seva darrera òpera, Die Zauberflöte (La flauta màgica, 1791). D’altra banda, en la seva producció dels darrers anys hom troba la influència de J.S.Bach, la música del qual, aleshores ignorada, conegué a Leipzig durant un viatge a Berlín, el 1789. Els darrers mesos Mozart visqué amb l’obsessió de la mort, en part pel misteriós encàrrec d’un Rèquiem que li féu en secret un afeccionat que volia fer-lo passar per obra pròpia, i que ell considerà un avís de defunció. Morí sense haver-lo acabat (fou enllestit pel seu deixeble F.Süssmayer). Mozart ha estat considerat el compositor més destacat de la història de la música occidental; la seva extensa producció inclou gairebé tots els gèneres (des del lied i les danses alemanyes fins als concerts per a instruments, com el de clarinet K.622 i el d’arpa amb flauta). La seva influència fou profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. La seva valoració, però, trigà a produir-se, i encara no ha assolit una difusió completa: hi han contribuït, però, poderosament els discs i diversos directors d’orquestra i historiadors, com Edward Dent, Alfred Einstein i B. Paumgartner.

Als Països Catalans la primera òpera de Mozart coneguda fou Così fan tutte (Barcelona, 1798). Ignorat en gran part durant gairebé tot el segle XIX, anà imposant-se a través dels concerts a Barcelona i a València. L’Associació Wagneriana li dedicà una atenció notable i publicà traduccions dels llibrets de les òperes principals, que l’empresari J. Mestres i Calvet introduí al repertori del Gran Teatre del Liceu. A Barcelona hi ha actualment una Associació d’Amics de Mozart.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...