Hi ingressà el 1825. La desamortització del 1835 el sorprengué al col·legi benedictí de San Pedro de Eslonza, i durant cinc anys tingué cura d’una parròquia que en depenia. Exercí després a Capellades, i el 1844 retornà a Montserrat, restaurat per l’abat Blanch. Aviat intervingué en la direcció del monestir —com a president i més tard com a abat— i aconseguí d’aplegar-hi nous monjos. El 1862 uní Montserrat a la congregació de Subiaco, davant la impossibilitat de renovar la congregació de Valladolid. Aconseguí un gran desplegament de la vida religiosa a Montserrat —fins a aconseguir, el 1884, permís de l’estat per a la instauració d’un noviciat—, i treballà de manera decisiva en la restauració del monestir i del santuari. El 1880 i el 1881 organitzà, amb l’ajut de Verdaguer, Collell i Sardà i Salvany, les festes del suposat mil·lenari de la troballa de la Mare de Déu. Escriví diverses obres, entre les quals Montserrat. Su pasado, su presente y su porvenir (1871).