Situació i presentació
Estès al sector de ponent de la Plana de Vic, al límit entre el Moianès i les primeres serralades del Lluçanès, és un municipi de muntanya mitjana. Limita al N amb el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer i amb una llenca que s’escola de les terres de Vic, a l’E termeneja amb Malla, al SE amb Tona, al S amb Collsuspina i Moià, a l’W amb els termes de l’Estany i Santa Maria d’Oló. El municipi de Muntanyola, que havia comprès els antics termes de Múnter, Malla, Sentfores, Santa Eulàlia de Riuprimer i Gurb, conserva com a reminiscència d’aquestes antigues municipalitats un enclavament a les terres de la Plana, el mas de les Comes, situat dins el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer, i dos enclavaments en terres del Lluçanès, un entre els termes d’Oristà i Sant Bartomeu del Grau, anomenat de Caraüll, i un altre, anomenat de la Muntada, entre Santa Maria d’Oló, Santa Eulàlia de Riuprimer, Oristà i Sant Bartomeu del Grau.
El sector més planer del terme es troba al límit amb Malla i Tona, on hi ha la caseria de Múnter, la resta de les terres es troben per sobre de la Plana, tancant aquesta pel seu sector de ponent. Geològicament el municipi es formà durant el període terciari i en bona part el configuren costers o altiplans. Les terres més pròximes a la Plana poden assolir altituds per sobre dels 800 m, com a Puig Gros (838 m) o a la Creu de la Miranda (828 m), mentre que a la resta del terme cal destacar, al límit amb Tona, el serrat de Font Joana, i fregant el límit meridional amb Collsuspina i Moià, el serrat de Vilavendrell, els plans de la Sobirana i la costa de Moià. Cal esmentar a més el serrat de Puigsaurina (892 m), el serrat de Mirallà (905 m), el serrat de Seguerell (834 m), el collet del Pi (775 m), el serrat de la Font del Roure (803 m) i Puig Panera (703). Ja a tocar de les terres de Santa Eulàlia de Riuprimer s’alça el serrat de les Comunes i a la banda esquerra de la riera de Muntanyola, el Serrat Gran de la Roca (921 m) i la Penyora (879 m).
Les aigües del terme pertanyen a la conca del Gurri. El municipi és drenat per la riera de Muntanyola, que travessa les terres més occidentals i vessa al Mèder, ja dins el municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta riera rep per la dreta les aigües del rec de la Font Fonda, del torrent de Trasserra, que forma límit natural amb Collsuspina, i del torrent de Saborit, després que hi vessin les seves aigües del sot de l’Home Mort i del torrent de Font Fonollet, i per l’esquerra els torrents de la Farigola, del Palai i del Bosc, que fa límit amb Santa Eulàlia de Riuprimer. Al sector de plana la riera de Múnter, que desguassa al riu de Tona al terme de Malla, rep les aigües del sot de Font Negra i del torrent de la Font del Rector.
Potencialment el terme s’inclou dins el domini de la vegetació eurosiberiana amb predomini del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que en el sector més proper a les subcomarques del Moianès i el Lluçanès, semblaria que es podria donar un domini climàcic del bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae).
El terme comprèn l’església de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola, prop de la qual hi ha l’ajuntament, en un edifici aïllat, en l’àmbit de la urbanització de Fontanelles, la caseria de Múnter, la urbanització de Rústiques Muntanyola, i els enclavaments ja esmentats del mas de les Comes, el de Caraüll i el de la Muntada.
Edifici aïllat que alberga l’ajuntament de Muntanyola
© Vincent van Zeijst
Travessa el municipi pel sector de Múnter, a l’E del terme, la carretera N-141c de Manresa a Malla, terme aquest darrer on enllaça amb la C-17 de Barcelona a Ripoll. Una altra carretera provinent de Santa Eulàlia de Riuprimer porta al sector de l’església de Muntanyola on, a través dels carrers de la urbanització Fontanelles, connecta amb una carretera (que també permet arribar a la urbanització Rústiques Muntanyola) procedent de la N-141c al límit amb el terme de Tona.
La població i l’economia
Les primeres dades de població es remunten al final del segle XV quan el terme, tenia unes 32 famílies. Aquest nombre s’incrementà fins a 41 al llarg del segle XVI i al principi del segle XVII ja hi havia uns 238 h. Al començament del segle XVIII, la població era pràcticament la mateixa que cent anys enrere, però des d’aleshores experimentà un cert increment, tot i que no fou fins al començament del segle XIX que es donaren els màxims ritmes de creixement. Entre el 1842 i la data del primer cens modern, la població del terme creixé el 3,5%, després que el 1840 Muntanyola s’hagués constituït territorialment com el terme que ara coneixem. Després d’arribar als 580 h la població davallà en poc menys de mig segle als 176 h. Amb tot, les primeres dècades del segle XX i els anys de la guerra civil de 1936-39 juntament amb la postguerra no afectaren negativament la població, que entre el 1900 i el 1950 es mantingué i fins i tot experimentà un increment. Els anys del desenvolupament industrial dels termes veïns de la Plana provocaren una sèrie de migracions que foren la causa de l’actual despoblament. Així, entre el 1950 i el 1970 la població davallà el 2,7%, tot i que fou durant els anys de la crisi econòmica que es donà un major ritme de creixement negatiu. A partir de mitjans de la dècada del 1990 la tendència es capgirà. Així, es passà de 171 h el 1991 a 341 h el 2001. El creixement demogràfic continuà a bon ritme els primers anys del segle XXI i, el 2005, s’arribà als 427 h.
La base econòmica del terme són les activitats del sector primari. Pel que fa a l’agricultura, els principals conreus són els cereals (blat, ordi) i els conreus farratgers. D’altra banda, la ramaderia té una major importància dins el marc econòmic de Muntanyola. Els principals sectors ramaders són el porcí, el boví i la cuniculicultura. També cal esmentar l’apicultura. El fet que el sector porcí creixés força durant la darreria del segle XX es pot atribuïr a l’important desenvolupament de la indústria d’embotits a la comarca, tot i que al municipi no hi ha activitat industrial.
Indrets del terme
L’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola, es troba a uns 800 m d’altitud, dalt de la serra, però abocada a la vall interior del seu terme. Aquesta església ja existia el 938, i fou renovada i consagrada de nou el 1177. L’església actual fou totalment reconstruïda el 1727, sense que s’endevini cap element visible de l’església anterior; té adossada la rectoria, un gran casal. És un edifici barroc que conserva íntegra la col·lecció dels seus retaules, dels tallers Ral i Gros de Vic, i també el retaule major, fet per un mestre italià, Lorenzo Mercanti, el 1809. L’església fou restaurada. El 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita.
La urbanització de Fontanelles (350 h el 2005), que s’estén al sector on hi ha l’església de Muntanyola fins pràcticament el límit amb Tona, s’ha convertit en nucli urbà i és on es troba l’ajuntament. Hom troba una altra urbanització, anomenada Rústiques Muntanyola (24 h), accessible des de Collsuspina, al sector més meridional del terme.
La caseria de Múnter (53 h) es troba a l’extrem de llevant del terme. L’església de Sant Esteve de Múnter fou renovada al segle XII i transformada, amb elements barrocs, al segle XVII. Té encara l’absis romànic ben conservat i també una bona part dels murs de la nau i la base del campanaret. Del castell, situat sobre el mas del Castellar, resten uns quants murs que demostren que fou construït al segle XIII. Múnter celebra la festa major el 3 d’agost.
Al terme destaquen dos enclavaments que físicament es troben en terres de la subcomarca del Lluçanès. Per una banda, la vall de Caraüll és estretament vinculada amb el passat d’Oristà. Situada a la capçalera de la riera de Segalers, forma un ample sector entre els termes de Sant Bartomeu del Grau i Santa Maria d’Oló. Esmentada dins el terme del castell d’Oristà des del 943 i el 945, aleshores tenia ja l’església de Sant Genís, parròquia independent entre els segles XI i XIII i sufragània d’Oristà des del segle XV. Des del segle XIV gaudí d’autonomia civil i es convertí en una quadra amb batlle propi, fins el 1840, que fou agregada a Muntanyola. Les masies més antigues són Can Oliveres i Paredaltes, i pertanyien a la seva parròquia, dins el terme d’Oristà, Caraüll, Bolbous i les Deveses. L’església de Sant Genís de Caraüll fou reconstruïda al segle XVIII, i no té culte des del 1936; 1,5 km a ponent hi ha les restes d’una església anterior de característiques romàniques.
L’enclavament de la Muntada, entre Oristà i Sant Bartomeu del Grau, rep el nom d’una antiga masia, a la carretera de Vic a Olost.
Els antics masos de Muntanyola es troben als vessants de la vall i dalt de la serra del mateix nom, on hi ha l’antiga església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola. La migradesa de les seves terres conreables, formades per bancals d’argila, i la manca de bones comunicacions han estat la causa de l’abandonament i el despoblament de bona part del terme. Segles enrere fou un lloc força poblat i benestant, com ho demostren els grans casals, molts abandonats, que es troben per tot el terme, com els de Trasserra, Fontanelles, Serra-rica, Vilavendrell, Puigllat, la Vall, la Roca, la Riera, l’Aliberc, el Castell, Matavaques, la Fàbrega, el Vilar, el Camp i Comelles. En aquest darrer mas, situat prop del límit amb Tona, consta des del 1640 que hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de la Bona Sort. El mas té una antiga torre de defensa, i la capella guarda encara una bona part del retaule, del segle XVII.
El mas del Castell, que té encara alguns finestrals amb elements esculpits, va reemplaçar l’antic castell de Muntanyola, enderrocat pel terratrèmol del 1448. Té una posició dominant al centre de la vall; al costat hi ha una capella, ara sense culte, dedicada a sant Pere, que ja existia el 1023 i que fou reedificada el 1770.
La història
El municipi històric de Muntanyola és format per entitats amb una història i una evolució ben distintes fins a la definitiva creació dels municipis moderns, que es remunta al 1840. Múnter, pronunciat a la comarca Munta, apareix el 929 amb el nom de villa de Montari, i en altres documents Montabri. S’estén per la Plana, entre Tona i Malla, i arriba fins a dalt de la serra, a l’indret de Cal Ros. En aquest petit terme, originat en una vila rural, fou erigida abans del 929 una església dedicada a sant Esteve, i en un petit pujol que hi ha a prop s’alçà un castell, que esdevingué el centre jurisdiccional del terme. El castell i la jurisdicció de Múnter a mitjan segle XIII eren de Bernat de Riera, ciutadà de Vic, d’aquest passaren als Montcada, i a partir del 1293 a la família Brull. Per successió familiar, al segle XV passaren als Alta-riba de Riudeperes i als seus descendents, creats comtes de Múnter el 1698.
No queda cap indici de l’esplendorós passat del castell de Muntanyola, on residí la família que originà el gran llinatge dels Montcada i que entre el 1023 i el 1039 es possessionà dels castells de Vacarisses i de Montcada. Guillem de Muntanyola, magnat dels comtes de Barcelona Berenguer Ramon I i Ermessenda, fou qui adoptà el cognom de Montcada, i els seus descendents esdevingueren la gran família dels senescals de Catalunya. La possessió del castell de Muntanyola es va fraccionar entre els descendents del primer Montcada, i això va facilitar que per deixes i compra el castell passés al monestir de l’Estany entre 1137 i 1198. A partir d’aquesta darrera data Muntanyola passà íntegrament a l’òrbita de l’Estany. Extingit el monestir, el 1592, passà a les cinc dignitats reials hereves del seu patrimoni.