El sector més muntanyós és ocupat pels boscs de pins i matollar, mentre que la resta, suaument ondulada, ho és pels conreus de secà, en part abancalats: garrofers, oliveres, vinya (moscatell) i ametllers. El regadiu, gràcies a l’aigua de pous, és en expansió, i és dedicat sobretot a tarongers. Els pasturatges són relativament importants (720 ha), i la germandat els arrenda als ramats transhumants de Terol; al sud del terme hi ha la carrerada que travessa la comarca des d’Albarrasí, anomenada la creu de Llíria . Hi ha pedreres de marbre i de “pedres d’aigua”, molt conegudes al s. XVIII i avui abandonades; hom explota, en canvi, les de basalt, per a la construcció, i les de terra industrial, per als “rajolars” de Montcada, així com les de guix o algepsars. Hi ha també petites indústries (embotits, mobles). La funció de lloc d’estiueig de València ha esdevingut molt important; hom hi ha construït nombrosos apartaments i torres i hi ha creat urbanitzacions (la Carrasca, etc). Aquest fet, juntament amb les transformacions agràries, ha motivat un augment moderat de la població. El poble (2 091 h agl [2006], naquerans ; 223 m alt.) és a la zona de contacte entre el pla i la muntanya, a la dreta del barranc de Nàquera. L’església parroquial (Santa Maria) fou bastida a mitjan s. XVIII. Antiga alqueria islàmica, fou lloc de moriscs (34 focs el 1609) de la fillola de Sogorb, i centre de la baronia de Nàquera. Al puntal dels Moros hi ha una estació prehistòrica de la cultura del bronze.
Nàquera
© Fototeca.cat