Exponent característic del “nou cinema txec”, abans de marxar a l’exili realitzà Démanty noci (‘Diamants a la nit’, 1965), sobre l’Holocaust, i O slavnosti a hostech (‘De la festa i dels convidats’, 1966), una metàfora sobre la repressió del règim comunista txecoslovac que el convertí en sospitós per a les autoritats. Posteriorment rodà el curtmetratge Mutter und Sohn (‘Mare i fill’, 1967), premiat al festival d’Oberhausen. Exiliat arran de la invasió soviètica que seguí a la primavera de Praga (1968), sobre aquests fets rodà el mateix any el documental Oratorio for Prague. De la filmografia posterior, que dugué a terme a Suècia i a Alemanya, es poden esmentar Das Rückendekolleté (‘L’escot de l’esquena’, 1974) i Die Verwandlung (1975), adaptació de la novel·la La metamorfosi de Franz Kafka, i els documentals televisius Peace for Our Time? (1988) i The Poet Rememebers (1989), sobre Czesław Miłosz. També impartí cursos en universitats nord-americanes. En caure el règim comunista, tornà al seu país i dirigí, entre d’altres, els llargmetratges V žáru královské lásky (‘Les flames d’un amor real’, 1992), Jméno kódu: Rubín (‘Nom en codi: Rubín’, 1997), Nocní hovory s matkou (‘Converses nocturnes amb la mare’ 2000), Krajina mého srdce (‘El paisatge del meu cor’, 2004), Toyen (2005), sobre aquest pintor, l’al·legoria política Heart Beat 3D (2010) i el film autobiogràfic Vlk z Královských Vinohrad (‘El llop del carrer de la Vinya Reial’, 2016).