Intentà de representar la continuïtat i la legitimitat de l’imperi Bizantí caigut, i arribà a abraçar els territoris de Lídia, Bitínia, una part de la Frígia i algunes illes de l’Egea (entre les quals Rodes). Fou regit per cinc emperadors (Teodor I Làscaris, Joan III Ducas Vatatzes, Teodor II, Joan IV i Miquel VIII Paleòleg), que estigueren en lluita constant contra els usurpadors llatins i que, per mitjà de pactes i d’aliances amb altres potentats (els tsars de Bulgària, els dèspotes de l’Epir, els reis de Tessalònica, els soldans seljúcides d’Iconi, els venecians i els genovesos), aconseguiren d’expulsar-los de Constantinoble (1261). L’imperi de Nicea inicià unes temptatives d’aproximació a l’Església romana, i també representà una brillant prossecució de la cultura literària bizantina.