Fou un home de caràcter feble i indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers anys del tsarisme. Procurà de mantenir l’autocràcia. Els grans esdeveniments del seu regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra russojaponesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de liberalització del règim, l’entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres militars, que provocaren l’enderrocament del tsarisme (Revolució Russa). Durant la darrera part del regnat de Nicolau tingué una gran influència a la cort Grigorij Jefimovič Rasputin. Pel març del 1917 fou obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk (Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l’Ural, on fou assassinat —a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats. L’agost de 2002 l’Església ortodoxa russa canonitzà Nicolau II i la seva família.
Nicolau II de Rússia en un gravat de Rundalcev, segons una pintura de Serov
© Fototeca.cat
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d’Alexandre III.