i decrets de Nova Planta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

decrets de Nova Planta

decrets de Nova Planta El decret del 9-10-1715, publicat el 1716
DP
història hist
Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-1716, per les quals abolia l’antiga organització constitucional i sobirana dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d’una manera més o menys completa, l’organització política pròpia de Castella.

Com a conseqüència de la victòria que havia assolit a Almansa (1707), Felip V decidí l’abolició del règim constitucional dels regnes de València i d’Aragó, països que foren integrats, en qualitat de províncies, al govern i a les lleis de Castella.

A València, immediatament després de l’ocupació de la capital per les tropes del duc d’Orleans, foren paralitzats tots els organismes forals (Juntes d’Estaments, Juntes d’Electes d’Estaments i Junta de Contrafurs). El 29 de juny de 1707 es publicà el decret d’abolició dels Furs, redactat en gran part per Melchor Rafael de Macanaz. El pretext oficial per a imposar el nou model borbònic fou invocar el delicte de rebel·lió i el dret de conquesta, si bé la voracitat fiscal borbònica en fou la vertadera raó. Fins i tot el dret privat fou abolit. De moment, hom hi establí un tribunal de justícia o chancillería, com a Castella, que ben aviat (1716) fou transformada en una audiència reial, sotmesa al Consell de Castella, tribunal de justícia i alhora òrgan assessor o real acuerdo del capità general, que la presidia. La novetat administrativa més important fou el nomenament (1711) d’un intendent, successor de l’antic batlle general, amb jurisdicció econòmica i fiscal sobre tota la seva província o intendència, dependent de l’exèrcit de Múrcia. Macanaz proposà l’encabezamiento de la ciutat de València (fixació d’un tant a pagar per la totalitat dels veïns), més tard anomenat equivalent, pel fracàs que suposava l’aplicació literal de les alcabalas i els cientos castellans. Hom introduí també corregidors i foren establerts els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (San Felipe), Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (corregiment de la Vila Joiosa). Els corregidors castellans presidiren els nous ajuntaments, als quals hom deixà la percepció de les sisas i els drets de duanes.

El regne d’Aragó també perdé, pel decret de l’any 1707, les seves atribucions polítiques (recuperades fugaçment durant la reconquesta del regne duta a terme per Carles III, l’any 1710), encara que el càrrec de Justícia ja havia estat abolit per Felip II de Castella (1592). S’establiren corregiments a Saragossa i a dotze ciutats i viles d’Aragó. L’Audiència, que substituí, com al País Valencià el 1711, la fracassada chancillería, fou igualment presidida pel capità general, mentre que la intendència es confongué amb la dignitat corregimental de Saragossa. La tributació fou refosa per via d’un simple repartiment en l’anomenada única contribució. El 1711 fou restablert el dret civil aragonès.

El Principat de Catalunya, després de l’evacuació de les tropes austriacistes aliades l’estiu del 1713, resistí l’exèrcit de les Dues Corones borbòniques fins el setembre del 1714, moment en què Barcelona (11 de setembre) i Cardona (18 de setembre) capitularen. Abans de la publicació del decret de Nova Planta, els successius capitans generals borbònics (Berwick, ’T Serclaes de Tilly i Castel-Rodrigo) governaren mitjançant bans i eliminaren el Consell de Cent, la Junta de Braços, les Corts, el Tribunal de Contrafaccions, els privilegis de ciutats, viles i pobles, i també les universitats catalanes, a més d’endegar mesures punitives contra les elits resistents, el clergat i la població en general. Aquesta política repressiva, orientada a permetre l’aplicació posterior del decret de Nova Planta sense resistència, reposava sobre l’animadversió ben provada de Felip V contra el país: “(...) los fueros y antigues usos de Cathaluña que es lo que se debe olvidar y lo que absolutamente tengo negado y abolido (...)” (28 de maig de 1715). Només el dret civil català fou respectat.

El decret de Nova Planta fou promulgat el 16 de gener de 1716. El seu esquema era similar als anteriors casos aragonès i valencià: es creava l’Audiència, presidida pel capità general, formada per dues sales, la Sala Civil i la Sala Criminal. L’Audiència quedà constituïda el 13 d’abril de 1716, amb el marquès de Castel-Rodrigo com a capità general. Entre els ministres (jutges) figuraven els catalans Josep d’Alós, Ignasi Rius, Francesc Borràs i Francesc Bach, pel que fa a la Sala Civil; i Gregori Matas i Pujol, Honorat Pallejà i Josep Ventura, dins la Sala Criminal. El superintendent, des del primer, que fou José Patiño, constituí una figura importantíssima, per tal com absorbí el patrimoni reial i l’antiga batllia general del Principat. Les rendes de la suprimida diputació del general foren assignades a la intendència. S’hi establí el cadastre, en substitució de les rendes provincials castellanes, imposició que pesà com una llosa de plom damunt Catalunya, atès que no eximia pas del pagament de les gabelles de la Corona (tabac, sal i paper segellat). La major part dels ingressos generats serviren per a cobrir despeses administratives (funcionaris reials en primer lloc) i, sobretot, per a sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta. També se seguiren imputant a l’intendent les rendes del Consell de Cent barceloní (substituït momentàniament per una junta de setze administradors). El nou ajuntament de Barcelona, per la Cèdula de Dotació de 1718, fou compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus, que substituïren la junta abans esmentada. El nou ajuntament visqué sempre a remolc de l’intendent, que controlava els seus possibles ingressos. El Principat quedà dividit en dotze corregiments (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà, Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa), que substituïren les vegueries tradicionals. També es creà el districte especial de la Vall d’Aran. Els corregidors foren gairebé sempre militars, i presidiren els nous ajuntaments de les localitats caps de corregiment, formats també per regidors vitalicis. En les altres poblacions que no eren cap de corregiment, la renovació de regidors era anual, feta sempre a proposta de l’Audiència. D’altra banda, fou mantinguda la jurisdicció senyorial exempta i els gremis perderen llur representació a les municipalitats. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l’Audiència de manera obligatòria), però amb cura i discreció (“sin que se note el cuidado”). La nova i única Universitat de Cervera rebé totes les dotacions de les universitats catalanes eliminades (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic).

En caure el Principat, Mallorca fou envaïda mesos després per un exèrcit borbònic, superior al que havia participat en el setge de Barcelona, que partí cap a Mallorca l’11 de juny. Malgrat les duríssimes ordres de Felip V al comandant de l’exèrcit borbònic, Claude François Bidal d’Asfeld, en el sentit d’arrasar viles resistents i executar llurs habitants, entre el 16 i el 29 de juny de 1715 es produïren durs enfrontaments armats a Felanitx, Alcúdia i Palma, que deixaren centenars de morts d’un bàndol i de l’altre. Això obrí pas a converses per a la capitulació de Palma, que d’Asfeld signà el 2 de juliol. Els dies 8 i 9 les tropes austriacistes abandonaren Mallorca i Eivissa rumb cap a Sardenya. L’11 de juliol d’Asfeld rebé les claus de la ciutat. Com succeí en el cas català, les condicions de capitulació no foren respectades pels ocupants borbònics. Més de 3.000 persones patiren represàlies, les armes foren confiscades i els títols i privilegis foren confiscats i cremats. El decret de Nova Planta de 16 de març de 1716 establí un comandament militar com a president de l’Audiència, sense vot, però, en els afers judicials. Fou imposat el model d’ajuntament borbònic. Cessaren els oficis de procurador i de batlle de les fortificacions i hom subjectà els mallorquins a l’allotjament de soldats. L’intendent s’apoderà dels impostos damunt les mercaderies que sostenien el consolat, i el rei es reservà l’encunyament de monedes a les Illes. El decret no es feu efectiu, però, fins el mes d’agost de 1718, arran d’un nou dictat borbònic exigint-ne l’aplicació. A partir d’aleshores hi hagué corregidors a Palma i a Alcúdia. La llengua castellana fou introduïda als tribunals, si bé la testificació continuà fent-se en llengua catalana. El dret civil fou respectat.

Menorca, ocupada pels britànics durant la guerra de Successió i atorgada a la Gran Bretanya pels tractats d’Utrecht del 1713, estigué sota sobirania britànica durant la major part del segle XVIII, amb un interval francès de set anys (1756-63). Conquerida per Carles III de Borbó el 1782, el tractat d’Amiens del 1802 confirmà la sobirania espanyola sobre l’illa.

Sardenya, incorporada a l’imperi Austríac en virtut de la pau d’Utrecht (1713), mantingué les lleis catalanoaragoneses fins el 1847, amb la incorporació al Piemont i la subsegüent unificació d’Itàlia.

Als territoris sota el domini borbònic espanyol, els decrets de Nova Planta foren vigents, si bé de manera desigual i amb interrupcions, atesa la tumultuosa història espanyola de principis del segle XIX, fins a la dècada del 1830, en què s’implantà l’Estat liberal.

Col·laboració: 
JMR / JoCaTu
Data de revisió: 
2017-02-27
Llegir més...