El nucli definit administrativament comprèn els districtes de Bronx, Brooklyn, Manhattan, Queens i Richmond. L’aglomeració urbana s’estén a l’estat de Nova Jersey (Jersey City, Newark) i Long Island i, amb uns 18.100.000 h (est 1990), forma, amb d’altres com ara les de Tòquio i Mèxic, una de les més grans del món. L’emplaçament portuari és un dels elements bàsics de l’expansió de Nova York. A les primeres instal·lacions de l’East River i del Hudson se n’han anat afegint d’altres, a mesura que ho demanava l’increment del tràfic marítim: molls i dàrsenes s’estenen avui per la badia de Newark, el Kill van Kull, l’Arthur Kill i, més recentment (transports per contenidors), la façana de la Staten Island, sobre els Narrows, i també al sector de l’East River entre Queens i el Bronx. Un altre factor de desenvolupament ha estat l’emplaçament a la desembocadura del Hudson, navegable fins a Albany i, a través del Mohawk, afluent seu, fins a l’àrea dels llacs Erie i Ontario, regió amb una gran densitat de vies de transport. L’expansió de Nova York, iniciada arran de la independència dels EUA, augmentà extraordinàriament a partir del 1860, amb la ràpida urbanització de Manhattan fins al límit sud de Central Park. La població, molt cosmopolita, a causa de la varietat de procedències dels immigrants, passà de 830.000 h el 1860 a 3.440.000 (l’aglomeració 5.050.000) el 1900. Després de la Segona Guerra Mundial s’estancà el poblament del sector central, mentre que augmentà la suburbanització, estesa a barris cada cop més llunyans, com Suffolk, Middlesex, Morris, Somerset i Monmouth, ja a l’estat de Nova Jersey. A partir del 1930 s’inicià la formació de guetos, com el negre de Harlem, que representen actualment més del 20% de la població urbana. L’aglomeració té un clar caràcter multifuncional.
En el sector industrial ocupa el primer lloc als EUA, amb preponderància en els rams de la confecció, construccions elèctriques, indústria química, maquinària d’oficina, etc. Les noves instal·lacions industrials es localitzen a la perifèria: l’electrònica i l’aeronàutica a Nassau i a Suffolk, i la petroquímica a Middlesex, Essex i Bergen. Un lloc molt important, similar al de Chicago o Los Angeles, hi té la indústria alimentària. El port exporta productes acabats d’una elevada relació preu/pes: maquinària, automòbils, productes químics, tèxtils, equips informàtics i parts d’avions. Amb la tècnica dels piers, l’espai portuari s’estén més de 1.000 km2, amb diferents sectors especialitzats. Hi ha tres aeroports: La Guardia, prop de l’East River, l’internacional de J.F.Kennedy (abans, Idlewild) i el de Newark. Dins el sector terciari es destaquen les activitats comercials, les assegurances, la banca i les activitats financeres en general, centrades al sector de Manhattan, entorn de Wall Street, al sector sud de l’illa, al Downtown, que constitueix el Financial District. Manhattan presenta una gran diversificació: al costat de l’àrea dels gratacels, entre els quals el Rockefeller Center, l’Empire State Building i el World Trade Center (aquest darrer, destruït pels atemptats de l’onze de setembre de l’any 2001, i posteriorment reconstruït), centre administratiu i de negocis, s’estenen barris típics, com els de Chinatown, Little Italy i el Bowery i, més al N, Greenwich Village, barri dels artistes. El Midtown és el sector de prestigi, amb els carrers 34 i 42, la Cinquena avinguda, l’edifici de l’ONU, Broadway, Times Square i Park Madison Avenue, llocs animats, amb comerç de luxe. L’Uptown es divideix en el West Side i l’East Side, on radiquen els barris negres i de porto-riquenys. El districte de Brooklyn, de planta regular, presenta una gran diferenciació ètnica i social, des de l’elegant Bay Ridge, habitat per escandinaus, fins al gran gueto negre, situat entre Prospect Park i Queens. La població, igual que a Manhattan, va en regressió. A Queens predomina l’aspecte d’àrea suburbana de classe mitjana. Els habitatges s’hi agrupen en sectors socialment homogenis. El Bronx torna a ésser molt diversificat: barris rics a la vora del Hudson, sector de classes mitjanes entre el Bronx Park i Pelham Bay Park i barris de negres i porto-riquenys al centre, ocupat abans per barris de blancs; és en conjunt un districte residencial. Els problemes bàsics que es plantegen a l’aglomeració de Nova York són dos: l’obstacle que presenta un peculiar sistema administratiu, en el qual s’imbriquen nombroses entitats administratives amb poders per a recaptar i invertir diners, i la deficiència en el sistema de transports, agreujada pel fet que Nova York és una regió urbana amb una economia d’un alt grau de centralització urbana, puix que més d’un terç de la força laboral de la Regió Metropolitana treballa a Manhattan, al sud del carrer 61, mentre que habiten a diverses àrees suburbanes, fet que origina un gran volum de desplaçaments diaris.
La història
Giovanni da Verrazzano fou el descobridor de la badia de Nova York. Henry Hudson explorà el riu el 1609, i el 1613 l’holandès Adriaen Block fundà un establiment a l’illa de Manhattan. El 1626 el governador Peter Minuit comprà Manhattan als indis i fundà Fort Amsterdam, que aviat s’anomenà Nova Amsterdam. El 1640 hi arribaren emigrants anglesos i suecs, però la preeminència a la zona corresponia als holandesos. Tot i això, el 1664 una expedició anglesa ocupà la ciutat. Bé que al començament Nova York vivia sobretot de l’agricultura, el comerç impulsà més el seu creixement al s. XVIII, i esdevingué un dels principals ports nord-americans a l’Atlàntic. Durant la guerra d’Independència participà activament en la lluita, malgrat que fou ocupada per les tropes angleses entre el 1776 i el 1783. Fou la capital de la Federació (1785-90) i de l’estat fins el 1797. A la fi del s. XVIII tenia uns 35 000 h, en plena expansió econòmica, gràcies a les obres portuàries i als progressos de la navegació. La producció industrial, agrícola, ramadera i minera de les comarques de l’interior trobà la sortida pel port de Nova York, fet que, a més a més, convertí la ciutat en un gran centre financer (negocis, assegurances, borsa, etc.). El sud de Manhattan, Wall Street, esdevingué la zona comercial i financera, mentre que al nord s’establiren les famílies riques. La construcció del ferrocarril contribuí molt a la seva expansió. La crisi del 1857 i la guerra de Secessió aturaren el creixement, i fins i tot hi hagué un fallit intent separatista; però, en acabar el conflicte, Nova York superà definitivament els altres ports atlàntics, com Boston i Nova Orleans. Mentrestant, el centre comercial s’anà desplaçant cap al centre de Manhattan i es desenvoluparen diversos barris d’emigrants negres, llatinoamericans i europeus. Un projecte d’unió entre Nova York i les ciutats veïnes (Brooklyn, Queens, Staten Island, etc.), del 1880, iniciat el 1874, no culminà fins el 1895, i el 1898 fou construït el gran Nova York, dividit en cinc districtes o boroughs: Manhattan, Queens, Brooklyn, Richmond i Bronx. La industrialització de la punta occidental de Long Island s’estengué també cap a les zones costaneres voltant la ciutat de barris industrials, que alternen amb altres de residencials. Durant les dues guerres mundials, Nova York fou el port principal de l’Atlàntic per a l’embarcament de tropes i de material bèl·lic. El 1963 obtingué una carta municipal que li atorgava una certa autonomia, però les enormes complexitats urbanístiques, socials i polítiques d’una població d’uns vuit milions d’habitants dugueren les finances municipals a fer fallida el 1975. L’onze de setembre de 2001, un atemptat terrorista perpetrat mitjançant la col·lisió de dos avions contra els dos gratacels anomenats Torres Bessones (dos dels edificis més alts del món, de més de 400 m d’alçada) provocà més de tres mil morts i la destrucció completa del conjunt urbanístic del World Trade Center, on eren situats. La reconstrucció del conjunt, en curs durant tota la primera dècada del segle XXI i part de la segona, incloïa un espai en commemoració de les víctimes i l’One World Tower o Torre de la Llibertat, gratacels de més de 520 m completat a finals del 2013, el més alt de la ciutat.
El patrimoni arquitectònic i artístic
Entre els edificis principals cal esmentar les esglésies de Saint Paul, neoclàssica (1764), la Trinity Church (1840) i la catedral catòlica de Saint Patrick (1858), neogòtiques. Pel que fa a les construccions civils hi ha el Brooklyn Bridge (1883), els edificis Barclay (1926), Chrysler (1930), el Rockefeller Center i el Lincoln Center, tots dos obra de diferents arquitectes, com l’edifici de l’ONU (1947), fet també per un grup internacional d’arquitectes, el Seagram (1956), de Mies van der Rohe, la terminal d’autobusos del George Washington Bridge (1962), de P.L. Nervi, i el nou Metropolitan Opera House (1966). Entre els museus es destaquen The Metropolitan Museum of Art, The Museum of Modern Art, The Salomon R. Guggenheim Museum, The Whitney Museum of American Art, The Hispanic Society of America Museum i The Cloisters.