El terme és en una bona part planer; l’accidenten la serra de la Forna al SW, el tossal de Beties (693 m alt.) i de la Mola (541 m) al NE, el Montagut, la lloma de la Xirixola i la serreta Llarga al NE, que avancen enmig d’un relleu àrid glacificat, i l’extrem meridional de la serra del Sit. El Vinalopó, una mica encaixat, té una certa tendència a ramificar-se dins el seu llit major, i recull diverses rambles de funció molt esporàdica. Al llit de la rambla del Vinalopó brollen fonts salabroses, com les mines —autèntiques foggaras — del molí de la Mola (2,7 km) i de la rambleta del Pla (1,5 km). El sòl no conreat comprèn 123 ha de pinedes i garriga i 1 899 ha de pastures o ermassos, mentre que els conreus cadastrals sumen 4 998 ha (el 66% del total del terme), amb una forta minva del secà (el 99% es troba en guaret). El regadiu, que el 1962 cobria 2 109 ha, el 1991 n'havia assolides 3 951, gràcies al fet d’haver-se incrementat el cabal dels pous de Villena amb els nous pous de la serreta Llarga. Gairebé tota l’aigua és administrada per la Comunitat d’Aigües i és subhastada als agricultors. La pràctica totalitat del regadiu és dedicat als parrals de raïm de balança (3 656 ha), en un sistema intensiu que ha exigit fortes inversions al desfondament i la plantació. Hom començà amb la varietat “valencí” blanca, i passà després a l’"aledo” i ara a la “regina”; per a assegurar la collita tardana (pel desembre) els raïms són protegits amb bosses de paper. El 92% d’explotacions tenen menys de 5 ha, i la pràctica totalitat de la superfície (95%) és conreada en règim directe. L’antic conreu de safrà originà de primer (des del 1825) un important comerç, de manera que el 1916 n'hi havia 22 exportadors. Ara, abandonat ja fa temps el conreu, ha romàs la comercialització del 80% del collit a l’Estat espanyol i la fabricació de succedanis.
El santuari de la Magdalena de Novelda
© Fototeca.cat
Hi ha bestiar oví i algunes granges avícoles. Una especialitat de la indústria extractiva, les pedreres de marbre o calcaris marmoris, és fortament arrelada al municipi, i sembla que arrenca de la tradicional “pedra de Novelda” procedent de la partida del Bateig, a la frontera amb Elda, que és una calcoarenita eocènica d’un color grisenc clar amb vetes blavoses; al començament del segle les serradores dels encontorns de l’estació del ferrocarril i de la ciutat assortien una considerable exportació cap a la cort i cap al port d’Alacant. El “marbre” liàsic de la Mola era destinat a monuments, i modernament és destinat a la construcció. Actualment Novelda ha esdevingut un dels centres més destacats del País Valencià en aquesta indústria (el 1994 hi havia 48 empreses), i fins importa els blocs de pedra en brut per elaborar-los. Els guixos triàsics són beneficiats i transformats en diversos indrets. A mitjan s. XIX una artesania de randes anava acompanyada per una modesta fabricació de sabó, d’aiguardent i de ciment, la qual, a la fi del segle, s’havia incrementat amb les sabates. L’estructura industrial es completa amb la d’alimentació (43 fàbriques), i la fusta i el moble amb tretze empreses. En total són 2 656 actius distribuïts en 186 empreses predominantment petites (140 tenen menys de 10 treballadors). La taxa d’ocupació és prou equilibrada: el 16% pertany a l’agricultura, més del 35% a la indústria, el 15% a la construcció i el 32% als serveis. La població a la fi del s. XVIII era de 7 600h, i a mitjan s. XIX havia pujat a 7 900. El màxim del 1910 (12 045 h) no tornà a ésser assolit fins el 1960; a partir d’aquesta data l’increment és pronunciat (17 344 h el 1970) fins als 20 573 h del 1986, gràcies a la immigració manxega i andalusa, que nodrí especialment el sector secundari (39% de la població activa el 1991), mentre que l’agricultura ha retrocedit força (8,4% de l’ocupació) (el 1955 hi havia encara 1 025 llauradors i 864 jornalers). La ciutat (26 096 h [2006], novelders o noveldins ; 241 m alt.), situada entre Elda i Asp i amb un bon paper d’etapa caminera, a la riba dreta del Vinalopó, no entra a l’illot castellanoparlant d’Asp-Monfort, tot i la seva forta relació. A part el probable mossarabisme del topònim, no pot descartar-se la fàcil etimologia de Nova-Elda, encara que no tingui suport documental. La vila sembla d’origen musulmà i el 1252 fou inclosa al municipi d’Alacant i, amb ell, passà el 1296 al Regne de València formant part del terme jurisdiccional del castell de la Mola (que domina la ciutat aigua amunt del Vinalopó), al costat de les ruïnes del quals hi ha el santuari de la Magdalena. Era lloc mixt de cristians vells i de moriscs (580 focs el 1609), aquests de la fillola de la Vall d’Elda. El 1858 hi arribà el ferrocarril de Madrid a Alacant, però l’estació resta a 2 km, i al seu voltant es formà el barri de l'Estació de Novelda. En algun moment, abans de l’època industrial, exercia una certa capitalitat del Vinalopó Mitjà, ço que explica un poc el títol de ciutat atorgat el 1901. Al poble, situat a la dreta d’un Vinalopó poc encaixat, però a certa distància, li arriben adesiara les revingudes de la rambla, com s’esdevingué el 1792. El 1929 se li segregà l’actual municipi de la Romana de Tarafa. El municipi comprèn, a més, els llocs i caseries de les Cases de Sala, Cucuc, el Duaime, la Forna, Lèdua, Montagut, Moratxell i Beties i el balneari de les Salinetes.